El Senyor José Luís Rodríguez ens porta per mal camí

14mai09

El Senyor José Luis Rodriguez, encara President del Govern Espanyol ha posat una enèsima data per el compliment de l’Estatut de Catalunya, el que havia de recolzar tal qual sortís del Parlament. L’última data la va posar abans d’ahir en el Debat sobre el Malestat de la Nació: el 15 de juliol (sense especificar any, compte!). M’és igual i suposo que la resta pensa el mateix, ningú se’l creu i se li enfot a tothom el que falsament pugui prometre. A més a més, ahir va fer una comparació bastant desafortunada amb l’esforç que s’haurà de fer (per no assolir aquesta fita) amb l’ascensió en equip al Tourmalet. Si el Sr. José Luís Rodriguez sabés idiomes com el seu predecessor el Sr. Aznar que en parla sis o set, o potser més i tot, sabria que Tourmalet vol dir “mal camí”. Hi és clar que podria haver triar una altra muntanya atès prou malfiança hi ha de les seves inconsistents i cíniques promeses com per fer-li cas ara amb aquest nom que ens proposa com a exemple a seguir. De fet aquest senyor es un extraordinari tril·lero, perque us en feu una idea s’inventa un tipus d’ajudes on ell mai hi ha de posar diners. Ordinadors per als nens – va dir – si! una ajuda de cinquanta euros per donar de paga i senyal. 2000 euros per comprar-se un cotxe, 500 ell i prou, la resta 500 més les comunitats autónomes i 1000 els fabricants o concessionaris, o l’invent frívol un dia abans del debat sobre l’Estat de la Nació d’anunciar la píndola de l’endemà, i així aneu seguint les seves promeses inconsistents i disperses per paliar la crisi que segons ell i el seu Ministre ja jubilat no existía. En una situació de crisi com l’actual i el que ens espera és quan es necessita bastant més que un xitxarel·lo i tril·lero per solucionar els seriosos problemes socials i estructurals de tot un país, ara ja amb més de quatre milions d’aturarts, un creixement negatiu d’un 2,9 i en plena deflació. I a sobre en aquest ermot, l’oposició és tan o més inùtil que el Govern.

-

Filed under: opinió   |  Leave a Comment

El D.O.G.C. i els tractors

11mai09

El DOGC ha publicat per error (diuen) una prohibició que els tractors circulin els dies festius. Aquesta errònia publicació que prové del departament d’Interior, que és un departament surrealista on els hi hagi. És veu que com a Interior (Trànsit) no són de pagès no deuen saber que els pagesos treballen també molts diumenges i dies de guardar, perquè el camp no en sap d’horaris de buròcrates, i no ho fan per “vacil·lar” sinó per necessitats de la seva pròpia feina. Davant les protestes anunciant mobilitzacions d’Unió de Pagesos i altres associacions, els de Trànsit s’han fet enrere, un cop vist que el globus sonda els havia sortit granota. És que hi ha mesures que freguen la paranoia epilèptica cagarrinoide, i aquesta n’és una d’elles. I és que en aquest departament aconsegueixen sorprendre’ns cada dos per tres amb idees de bomber piròman, com la limitació a 80 per hora que l’han acabat imposant per nassos davant la nostra passivitat, falsejant o manipulant dades sobre contaminació amb total cinisme i impunitat, o ara que es veu els hi ha tornat a donar per les xapes i demà ves que no vulguin prohibir el ramats de bens que vagin a més de sis per hora, o el Sr. Saura els prohibeixi per considerar-los una manifestació ovina il·legal. Per cert que el departament del Sr. Saura ha desmentit també que volguessin obligar a ciclistes i motoristes a dur un paraigües els dies de pluja, així com posar un “limpia” als cascs dels motoristes o intermitents als monopatins. I el que si s’ha de deixar clar és que el departament del Sr. Saura mai va parlar ni dictar cap llei que obligués als trens de rodalies a dur una roda de recanvi. “Sic transit gloria mundi”

.

Filed under: opinió   |  Leave a Comment

Recurs a l’Estatut. retirar-lo o no retirar-lo? Heus ací la qüestió. O no!

06mai09

El president de CiU, Artur Mas, i el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran Lleida, han coincidit a reclamar al PP que retiri “al més aviat possible” el recurs contra l’Estatut abans d’oferir futures aliances o d’anunciar un “suposat” gir catalanista en la seva estratègia política. “Si aquesta prova el PP no la porta a terme, tindrem sospites raonables que aquest gir estratègic no és real sinó simplement paraules. O et donen cops o carícies, les dues coses juntes no són creïbles”, ha advertit. Mas s’ha negat a parlar de pactes postelectorals de les pròximes eleccions catalanes, previstes per a l’any vinent. “Els únics que estan pactant amb el PP són els socialistes”, ha dit, en referència a l’acord entre el PSE i el PP a Euskadi.
Aquestes paraules del Sr. Mas i el Sr. Duran i Lleida amb el cameo en off d’en Felip Puig que també ha insistit en el tema de la retirada del recurs de l’estatut per part del Pp, no deixen de fer-me gràcia o potser pena atès el baix nivell del personal en el seu discurs polític. Els de CIu van bojos, obnubilats amb la possibilitat de, pactant amb el PPc, aconseguir la Presidència de la Generalitat. Com no s’aclareixen i no hi veuen més enllà del nas, critiquen al PSE perquè ha fet al País Basc amb el Pp el que ells van bojos per fer a Catalunya. Ja no recorda el Sr. Mas que no fa gaire va anar al notari a signar el que va signar o va dir que ho havia signat, oblida també el Sr. Mas el mal que li va fer a CIu el pacte del Majestic (en mi en té un exemple de votant perdut). I per fer la situació encara més ridícula per no dir peripatètica, em pregunto de que serviria que els Senyors del Pp (de Cospedal a dit que per coherència no ho faran) retiressin el recurs contra l’Estatut. Si no serviria de res a banda d’un gest, atès “el Defensor del Pueblo”, l’home que feia coses rares a la dutxa i fora d’ella també, el ressentit i aviciat Sr. Múgica no el pensa pas retirar, per tant que el Pp el retiri o no és igual, i si amb un gest tan simple com inùtil CIu es pensa deixar convèncer dona la sensació de la pubilla que està prenyada i necessita casar-se com sigui amb el primer que es possi al davant, malgrat no l’hi agradi.
En el fons tots aquests jocs florals no són més que un ritual de festeig entre dues faccions polítiques que desitgen al preu que sigui Governar a Catalunya, o sigui el que desitgen els altres també, i nosaltres a patir-ho.
–

Filed under: opinió   |  2 Comments

El Senyor Josep Guardiola

04mai09

Deia en una llunyana entrevista al dominical de el Periódico el cineasta Nord-americà Oliver Stone que la diferència entre l’èxit i el fracàs rau en el reconeixement de la feina feta, atès l’esforç és en ambdós casos el mateix. Es cert, però aplicant-ho al món del futbol, hom diria que l’èxit o el fracàs depèn a banda de tot aixó, de les vegades que la pilota entri (6 en el cas que ens ocupa) en la porteria de l’altri. Però rere el resultat de dissabte (Per cert, el Sr. Piqué em va fotre la porra de la farinera enlaire, atès havia posat un 2-5). Deia, que rere el resultat de dissabte hi ha una filosofia que ve de més lluny, i consti que en Johan Cruijff sempre canviava el sistema quan anava al Bernabeu, i en canvi en Pep, perdó: El Sr. Guardiola no tan sols no el va canviar mantenint-se fidel al seu sistema sinó que va introduir una variant que reconec primer em va sorprendre, però en veure com Lass anava més perdut que un nàufrag vaig pensar que no tan sols havia estudiat molt bé el partit sinó que de les mancances d’en Messi a la banda últimament, n’aconseguí en la seva nova situació: virtuts. Per cert que és i molt d’agrair l’actitud disciplinada d’en Samu Eto’o a qui a partir d’ara i sense que s’obsessioni se l’hauria d’ajudar a aconseguir el “Pichichi” I la jugada li va sortir rodona, posa els tres menuts al mig del camp i ja me’ls ha desconcertat. I així va ser, Lass i Sergio Ramos eren un colador, com Abidal (si us plau, no el posi a Amfield Road Sr. Guardiola). Hi ha un gest impagable d’en Gago cap al final de la segona part que demostra la impotència del rival, “de esos” que diria en Sanchís. Al mig del camp Iniesta tenia la pilota i se li venen a sobre dos contraris, Gago i un altre que no recordo i amb una senzillesa aclaparadora Don Andrés es dona la volta i els deixa clavats als dos. I és aleshores en un clar gest d’impotència quan Gago d’esquenes ja a Iniesta aixeca el braç com dient, au va! home, no hi ha res a fer. No sé que passarà dema passat a Londres, la meva porra es 1-3, però podria ser 1-4 també, més passi el que passi ja hem guanyat. Tenim l’èxit i el reconeixement i si eliminen al Chelsea, que estic convençut que així serà, podem estar ja molt satisfets. Espero però que tot aixó es tingui en compte l’any que ve o l’altre quan les coses no vagin tant bé com enguany, no sia que al Sr. Guardiola li passi com al bonàs de Frank Rikjaard, que sembla totalment oblidat, com si no hagués aconseguit res en el seu pas per la banqueta blaugrana, i a sobre encara algun suposat periodista esportiu diu de Cruijff a Guardiola parlant de l’estil de joc de l’equip, i semblen desconèixer que aquest sistema no el va inventar l’andorrà-holandes, sinó Rinus Michels i fins i tot un altre entrenador abans del qui ara no recordo el nom. Ah! es deia ja en aquells temps de l’andorrà-holandes que el Sr. Guardiola tenia molt a veure-hi a l’hora de decidir la manera de jugar del Dream Team. Per cert, no se si recordareu una final de copa del Rei, crec que contra el Betis a la mitja part just abans de començar la segona amb els jugadors ja sobre la gespa, el Sr. Guardiola els va reunir a tots en rotllana i deien que els hi havia dit com havien de jugar prescindint del que hagués dit l’entrenador, i varen guanyar la final, una mica com Stoichkov el dia que a la mitja part perdien 0-3 davant l’Atlètic de Madrid i es va aixecar i passant de Robson li va dir a Pizzi: tu i jo sortim, i varen acabar guanyant 5-4 si no recordo malament. Espero doncs respecte per a Rikjaard i per el Sr. Guardiola quan tot no sigui de color de rosa i la comunió acabi en apostasia. No seria la primera vegada.

Filed under: opinió   |  Leave a Comment

Per què celebrem l’1 de maig “el dia del treballador”?

02mai09

Pensava suposo que com la majoria de vosaltres que la celebració del dia 1 de maig venia arran dels fets de Chicago de l’any 1884, però he trobat en aquest bloc de José María Albalá Aiguabella. la informació que ve a continuació de com abans a Austràlia ja havia hagut la celebració de la festa de la classe obrera el 21 d’abril de 1856 per demanar la jornada laboral de vuit hores.

“Tothom sap que el dia 1 de maig és festiu perquè se celebra el dia internacional del treballador, però molt pocs saben per què celebrem aquest dia avui i no un altre qualsevol. El primer de maig com el dia del treballador ens fa retrocedir fins l’any 1856 i desplaçar fins el continent més petit del món, Austràlia. Els treballadors australians van proposar organitzar un dia d’atur complet, en el que imperaven els mítings i la diversió, per reclamar la jornada laboral de vuit hores. Aquest dia, importantíssim per als treballadors de tot el món, es va celebrar el 21 d’abril de 1856. Davant la resposta de les classes proletàries d’Austràlia es va decidir repetir aquesta jornada cada any. Aquí és on sorgeix l’anomena’t dia del treballador. La pregunta que jo em faig i que suposo tots us fareu és evident, per què ho celebrem l’1 de maig i no el 21 d’abril? Al llarg d’aquest post vaig a explicar l’evolució que ens ha portat a reconèixer el primer de maig com el dia internacional dels treballadors.
El comportament adoptat pels australians el 1856 va ser imitat per grans masses dels Estats Units el dia 1 de maig de 1886. Gran part dels treballadors nord-americans van abandonar els seus llocs de treball i van reclamar, igual que ho van fer en el seu dia els australians, la jornada laboral de vuit hores. Atès que aquesta “revolució” l’havien protagonitzat l’1 de maig, aquests treballadors van decidir que tots els anys considerarien el primer de maig “el seu dia”, i per tant així ho celebrarien. Aquesta iniciativa, realment, no la van poder dur a terme durant anys, ja que la policia i les lleis no els ho van permetre.
L’1 de Maig de 1890, després de quatre anys de “inactivitat” van decidir tornar a celebrar-ho. Aquesta festa es va dur a terme sense cap tipus de altercats, ja que al Congrés de la Internacional Obrera que havia tingut lloc el 1889 havia potenciat a aquest col·lectiu. En aquest congrés es va establir com a reivindicació prioritària la reducció de la jornada laboral a vuit hores. Els francesos, per mitjà de Lavigne, un obrer de Bordeus, van realitzar una crida a tothom per a que es fes una aturada universal. La resposta va ser massiva, així que es va decidir que el primer de maig es celebrés sempre com una festa proletària universal.”

-

Filed under: opinió   |  Leave a Comment

100 euros d’anar, tornar i retornar…

10Abr09

La situació que us vaig a explicar, que me la varen explicar a mi, és una paradoxa, en la que s’explica com dins aquesta piràmide que és la economia, es important no es trenqui cap baula de la cadena.
.

“Un ranvespre d’estiu, Joan Colom, comercial, 40 anys, solter i veí de Tarragona, arriba a Figueres, està cansat i ha decidit quedar-s’hi a dormir. Se’n va a un Hostal i li diu al propietari que pensa passar-hi la nit, però com abans vol anar a sopar, li deixa 100 euros de paga i senyal. Al cap d’una estona, el forner de la vila va a dur-li el pa pel sopar i el propietari li diu:
- Et dec el pastis i les pastes de l’altre dia. Oi?
- Sí, son cent euros.
I el propietari li paga, de manera que el forner se’n va de l’Hostal amb els cent euros que en Joan Colom, ha donat al propietari de l’hotel.
Surt el forner i abans de arribar a la fleca es troba al lampista.
Quan passaràs a canviar-me el motor de la càmera? Qualsevol dia d’aquests em farà figa i tindrem un problema.
- Demà haig de baixar a Girona i me’n cuitaré.
- Té, li diu el forner, 100 euros per si et fan falta.
I se’n van el lampista i el forner cadascú cap a casa seva.

Pel camí, el lampista es troba la dona del propietari de l’Hostal.
- Hola Maria? Ara que et veig, té, dona quest 100 euros al teu home, que l’altre dia me’ls va donar perquè li comprés una TDT i després em va dir que ja en tenia una que li havia portat no se qui.
En aquestes que a l’estona, es presenta en Joan Colom, el viatjant a l’Hostal.

Hola, bona nit, escolti’m que no em quedo a dormir, m’ha trucat un amic i ens n’anem a sopar i dormir a Girona, ah! per cert, que m’ha dit aquest amic que el bitllet de 100 euros que em va donar ahir i jo li he deixa’t a vostè de paga i senyal, és fals, que ha estat per error que me’l va donar, menys mal….
I així és com en tornar-li l’Hostaler el bitllet de 100 euros al comercial, resulta que amb un bitllet fals, cobra el forner, el lampista i l’hostaler i a més a més torna aquest bitllet al comercial que el tornarà al seu amic que el guardarà o no! perquè és fals.

Moralitat: perquè vagi bé l’economia és important no trencar la baula de la cadena.

 

Filed under: opinió   |  Leave a Comment

es pot ser sobiranista i estar contra el Barça?

01Abr09

“L’actor Carles Canut assegura que “la identificació del Futbol Club Barcelona amb Catalunya és un fre per a les seleccions catalanes” . “«Més que un club» és una gran mentida; he preguntat a molts culers què vol dir i no em saben respondre”, A Carles Canut ningú no li pot negar el catalanisme militant: el 2008 va rebre un premi Max a Madrid i va fer el discurs tot en català. Però també és anti-Barça. Vegem per què”… continuar llegint.

Ha manifestat en Manel Trallero en més d’una ocasió que el nostre és un país esquizofrènic, bàsicament perquè segons ell, tots els països que parlen dues llengües ho són. Hom diria que aquí anem més enllà tot i que la malaltia de la que vull parlar (perquè és una malaltia) pot fer-se extensible a altres països, tot i que possiblement no amb la força en que s’ha desenvolupat aquí. Em vinc a referir a que en aquest cony de país, gairebé obligatòriament has d’estar sempre a favor o en contra de, del que sigui, a favor d’en Serrat i en contra de Llach; a favor d’en Ferràn Adrià o en contra d’en Santi Santamaria; a favor del Barça i per tant en contra de L’Espanyol o a l’inrevés en tots els casos i així aquesta disquisició esquizofrènica es pot aplicar a qualsevol àmbit de qualsevol activitat pública del país. O sia que a sobre de ser fastigosament caïnites estem malalts del a favor i en contra del que sigui, amb la desqualificació sistemàtica per davant de l’altri del qual hi estem en contra. I ens ho hauríem de fer mirar: A mi m’agrada Serrat i també Llach, m’agradaria sopar al Bulli i al Racó de Can Faves i segurament m’agradaria molt més el menjar del segon perquè en ser de poc i mal menjar la cuina d’en Santi Santamaria s’escauria més amb mi. Sóc culer però no m’agrada que els “pericos” se’n vagin a segona, tot i que s’ha de reconèixer que enguany han fet mèrits més que sobrats. I així podria continuar en qualsevol àmbit. A sobre, en aquest terreny no hi ha discussió possible, o si n’hi ha en el sentit que cadascú deixa anar els seus arguments i ni es molesta en escoltar o intentar raonar o rebatre els de l’altri. Altri, que fa exactament però a l’inrevés. Aquest discurs per a sords és aplicable a altres àmbits com el de la política. Per la oposició el Govern ho fa tot malament i exactament a l’inrevés quan els de la oposició són al Govern, amb la pèrdua de credibilitat i efectivitat del discurs d’uns i altres. I la cosa ve de vell i ja he dit abans que no és tan sols nostre, els a favor i en contra de toreros a España ha omplert pàgines i pàgines i discussions acalorades a dojo, així com en el món del flamenc, o de la literatura. I tot plegat ve donat perquè la gent no ha après a escoltar primer i a raonar després, raonar sense cridar ni desqualificar, argumentant els perquès d’una determinada actitud vers qualsevol qüestió. Però aixó porta molta feina i exigeix un evident esforç intel·ectual que pocs estan disposats a fer, i així anem, discutint, cridant, desqualificant sense arreglar res. Un país que discuteix i no argumenta, ni raona ni avença i es perd en mig de les seves petites foteses i victòries pírriques de penalty injust a l’últim minut. El Sr. Canut manifesta que és independentista i anti Barça, vol dir doncs que el Sr. Canut confón el cul amb les témpores i com es sol dir col·loquialment: pixa fora de test. Potser perquè és perico.

La postil·la final, és una mica la mostra del que he argumentat abans. Si és que ho duem a la sang, i consti que en Rafecas argumenta i bé el seu discurs si us llegiu l’entrevista, però es excessivament radical, part del seu tarannà sovint massa intransigent. Clar! Perico i d’ERC… casum dena i vatua l’olla!

Filed under: opinió   |  Leave a Comment

treure’s el jou

01Abr09

Dona la sensació que Mariano Rajoy ha decidit desfer-se definitivament del jou que li representava l‘Aznarisme i la seva cohort neocòn i ha emprès una lluita per imposar les seves idees al Pp per aconseguir donar una imatge mes de centre i liberal, allunyant-se d’aquest sobrepès feixuc i ranci que és conscient no li permetrà guanyar la següent comtessa electoral per més errors que cometi el Psoe. Ha estat un canvi lent i mesurat però irreversible – sembla – ahir mateix a “tengo una pregunta para usted” va passar la prova amb nota (6,5 li donava la gent). Deu haver encertat en la seva decisió per la manera com l’ataquen els ideòlegs de l’Aznarisme, Federico Jimenez Losantos i Pedro J Ramirez per sobre de tots, i hauria de preocupar als del Psoe, car de sortir-se’n, d’imposar les seves idees i manera de fer, té molts números per assolir els vots que necessita en la propera comtessa, guanyar-la i governar. Comtessa que pot ser abans no pertoqui segons com vagin les coses, donada la situació de crisi actual i com es pot encara complicar. La gent comença a estar farta dels tripijocs d’en Zapatero. només que molts, o no voten o no els acaba de fer el pes el Pp com a opció d’alternança de Govern, instal·lats encara en la negativa imatge de l’Aznarisme.
En la seva intervenció televisiva d’ahir es nota una vegada més, aquesta voluntat de canvi d’estil, sense negar-ho tot del Govern actual, reconeixent els fets de l’11M en el sentit de la no autoria d’ETA o no eludint les responsabilitats de Federico Trillo en l’accident del YAK 42, tot i que fent-ne una defensa massa corporativista. El nomenament de Soraya Saenz de Santamaria com a portant-veu i la resta del seu nou equip. Amb Zaplana col·locat, Acebes desaparegut i col·locat també, la nova solució política al Govern d’Euskadi, el triomf a les eleccions gallegues, així com els moviments que s’han produit al Pp de Catalunya, tot apunta cap aquest canvi de maneres.
De fet, Mariano Rajoy no fa res més que el que se li estava demanant des de molts sectors, que el Pp fos una dreta civilitzada, homologable a la majoria de partits europeus (Itàlia a banda) El temps dirà, primer si se’n surt, sempre mirant de cual d’ull la “ínclita”Esperanza Aguirre amb un i amb l’altre Ruiz Gallardon. De fet gran part de la feina li està fent el propi Govern amb la seva ineficiència a l’hora de gestionar la crisi, crisi que per cert, fa quatre dies el Sr. ZP i el seu ministre liró negaven aferrissadament.

Mentre, l’ombra del retorn d’Aznar segueix com una possibilitat que no caldria descartar del tot, Déu no ho vulgui…

-

Filed under: opinió   |  Leave a Comment

Saura, qual Dalila

01Abr09

Fa ja uns quants anys, al Parlament Britànic varen interpel·lar na Margaret Tatcher (que no era ni és pas sant de la meva devoció) demanant-li explicacions sobre una acció violenta amb el resultat de un o dos morts, que les S.A.S. havien fet a Gibraltar en contra d’uns militants de l‘Ira. La resposta de Margaret Tatcher fou concloent: el Govern de Sa Majestat Britànica no te serveis secrets i si en te no ho sap, puig són secrets, i aquí es va acabar l’assumpte.

Aixó tan obvi hauria de saber-ho el Conseller Saura que avui qual Dalila servirà als filisteus el cap de Samsó Olmos per tapar boques. Saura, com a responsable màxim d’Interior no podia dir que estava sorprès per la violència de la represió i que prendria mesures. La seva obligació era recolzar als mossos i al seu cap, i l’ùnic que ha estat capáç de fer ha estat precisament servir aquest cap del Sr. Olmos a l’oposició per salval el seu cul. Bastant miserable la seva actuació.

Filed under: opinió   |  Leave a Comment

un fenòmen paranormal

29Mar09

El més de maig de l’any de 1968, es va produïr a Catalunya un extrany fenòmen paranormal del qual encara a dia d’avui la gent de certa edat en parla. A començaments del més de Maig, a Catalunya llevat de quatre franquistes, algun falangista, uns cuants capellans i monges, la mainada petita i la gent gran que els cuitava, la resta desaparegué de sobte de manera misteriosa. El país es quedà paralitzat. Fàbriques, despatxos, escoles, el camp, la pesca, funcionaris, tot el procès productiu s’aturà.
Que va succeír? – us preguntareu – que provoqués aquesta extranya desaparició de gairebé tres milions de persones dels tres sexes d’entre 18 i 50 anys durant aquest més en concret.
La resposta era a Nanterre, Lió o Paris, allí varen estar-hi tot el mes de maig els catalans progres i d’esquerres, els catalans que no eren progres i eren de dretes, i els qui no eren ni progres ni de dretes ni d’esquerres i que ni tan sols eren catalans però tambè participaven de la revolta. Tots volien ser part de la història. París es va omplir de quatribarrades i barretines, i la famosa frase “sota les llambordes hi ha la platja” és d’un català, i no un català qualsevol, No! un català de Baracaldo. Qui sinó sabia com es diuen els “adoquins” en català?. I aquest català ni més ni menys era un jovenet Josep Lluís Nuñez, encara sense Navarro, l’home que fa fer famosa la frase: “hemos puesto unos llambordins”.

Aquell maig tothom era a França de revolta. Tothom? No! Servidor de vostès era a Palma de Mallorca, a les bóvedes, sota la Catedral cumplint amb el Servei Militar. Algù s’havia de quedar per vigilar l’hortet.

Aquell maig del 68 no va arreglar res, o poca cosa. Que s’en pot esperar d’una revolta burgesa que és va acabar perqué venien les vacances d’estiu? i va fer molt de mal, els seus efectes perniciosos encara perduren en certa joventut com s’ha vist els últims dies.

Vaig anar finalment a París uns anys més tard, concretament a Disneyland Ressort París, que és el millor que en va sortir d’aquell maig del 68.

article refet i recuperat

Filed under: opinió   |  Leave a Comment