la llista dels pressumptes ‘occissos’

Vaig fer el Servei Militar a Palma de Mallorca l’any 68, el campament al CIR 14 i després em varen destinar a les bòvedes (ara ocupades per un llac) sota la Catedral de Palma. La destinació la tenia a la ”Subinspección Militar de Baleares’. La feina a les oficines militars era poca i avorrida, de fet, la ùnica feina que hi havia al departament era confeccionar les llistes del soldats que anaven i tornaven de permis, i augmentava quan hi havia canvi de reemplaç. Ara bé, per fer aquesta enorme tasca hi havia un Comandant, un Tinent, un capità, un sergent primer, un sergent, el “cabo primeru” i servidor que era “cabo” a seques. En llicenciar-se  el cabo primeru em va tocar se-ho a mi, malgrat  no saber contestar a l’examen que s’havia de passar, el nom del descobridor d’Amèrica o el nom de les tres Carabel·les amb les que va anar per allí. O sia que em varen fer cabo primeru perquè tocaba, i a partir d’aquí ja no feia res. Bé, em passava els matins a la Gestoria del ‘capitàn habilitado’ fent  ’segurus socials’ per les empreses que ell portava.

Els militars que hi havia en aquella oficina eren tots ‘xusquerus’ i ascendíen de grau, a mesura que es morien els que tenien al davant de la llista. Cada més, entre ginebra i ginebra i alguna faria o caliquenyo, els arribaven les llistes i contemplaven així si ja havia traspassat algún dels qui tenien pel davant, fins el punt que sabien del seu estat físic i feien apostes a veure quan traspassaria tal o qual dels capdavanters. De mèrit doncs, a l’hora de l’ascens, només el de viure i esperar que anessin passant a millor vida o es retiressin els qui tenien al davant. 

He pensant en aquesta història de la puta mili, relacionant-la amb en Mariano Rajoy, que espera a ascendre a President del Goverm a que es retirin o traspassin encara que sigui políticament els seus rivals del  PSoE. Poc mèrit doncs atessora qui arribarà a President del Govern, pels demèrits dels altres i no mèrits pròpis.

l’agulla daurada

Fa vint anys era a Salamanca el dia de la fira del llibre. Recordo que era divendres al migdia i que la celebraven a la plaça Major, que si ja és bonica de per si, en un dia solejat i ple de paradetes plenes de llibres feia molt de goig. Vaguejava per les parades sense cap idea concreta quan una novel·la em va cridar l’atenció “La aguja dorada”, la vaig agafar i em vaig adonar que era de na Montserrat Roig. La  vaig comprar i com a la tarda fins a última hora no tenia res a fer, després de dinar vaig anar fins a Zamora i allí vaig començar a llegir-la. La vaig acabar quan la llum començava a dificultar-me la lectura, emocionat i profundament impressionat. La història de la relació de Montserrat Roig amb San Petesburg es molt intensa, tot i que no era aquest el sentit inicial de la seva estada, atès l’havia convidat l’associació d’escriptors russos per que parles del nens i el setge de Leningrad durant la segona guerra mundial, però ella es va deixar absorbir per la ciutat, per la seva història, per Phuskin i li va sortir una novel·la molt autèntica. No he estat mai a Sant Petesburg però no desespero, tard o d’hora hi aniré. Haig d’anar-hi, ho sé.
Enguany farà 20 anys de la seva mort i em consta que s’està preparant un homenatge a la xarxa el dia 10. Com na Júlia sóc reaci a aquests homenatges – perquè toca -, llevat que es tracti de l’Ovidi que se’ls mereix tots i més. Jo estava enamorat platónicament de Montserrat Roig, vaig parlar amb ella dues vegades per telèfon, amb motiu de la meva participació a Vosté Jutja, la primera curta, i llarga i molt emotiva i personal la segona. No va venir al programa atès havia de fer un creuer per la Mediterrània amb sa germana, però vaig parlar amb ella, i per a mi era important, molt important. Després se’n va anar i mai més podrem continuar una conversa que varem deixar penjada en l’última xerrada telefónica. 

El Consell de Ministres va aprovar vel passat tretze de maig l’avantprojecte de llei de Cures Pal·liatives i Mort Digna, una norma que pretén aclarir els drets dels pacients en situació terminal i les obligacions del personal sanitari que els atén. La llei consagra els drets a renunciar a un tractament mèdic i l’ús de sedacions terminals i tot a costa d’escurçar l’agonia i accelerar la mort. El text també reconeix el dret del pacient a que, en l’etapa final de la seva vida, es preservi la seva intimitat i la de la seva família, i que estigui acompanyat ja que se li permeti rebre l’auxili espiritual que sol·liciti d’acord amb les seves creences. La llei estableix que, almenys en la fase d’agonia, el malalt podrà passar-la en una habitació individual.

Aquest avantprofecte està pendent de ser refendat pel Parlament i ja no es farà en aquesta legislatura, pel que no queda clar que el proper Govern, pressumiblement del Pp l’acabi aprovant. De fet. no acabo d’entendre fins a quin punt una persona necessita del permis de l’Estat per decidir el seu dret a una mort digna. Ja que no ha estat consultada en el moment de ser duta aquí, crec que té tot el dret personal a decidir quan anar-se’n, tan si està malalt com si no, car en molts dels casos malviure per morir es pot considerar un acte indigne, i tenint en compte que l’infractor, qui ha comes el primer greuge no ha estat pas la persona, i com que no està clar a qui s’ha d’exigir aquesta responsabilitat (els pares són uns mers executors d’un procés biològic) no entenc la intromissió de l’Estat o l’Esglesia – en el cas dels catòlics – en un acte que entenc personal i intransferible.

s’han perdut les formes

Sovint es parla del perill de la tasca dels periodistes en dur a terme la seva feina en llocs on hi han conflictes latents o reals, i sovint també en cau mes d’un en la comtessa de l’oblit, de la mort de segona, i és que fins i tot en aquest aspecte s’han perdut les formes i malauradament la mort d’un periodista en acte de servei ja no és ni tan sols noticia, llevat que sigui del propi pais.

En temps de les guerres convencionals, periodistes, sanitaris, creu roja, hospitals, eren grups que fins i tot en plena comtessa eren respectats. Dins del desastre es mantenía un minim de decòrum o de respecte, respecte que es va començar a perdre fa ja temps, de fet, en acabar aquest tipus de guerres convencionals que, malgrat la crueltat tenien encara un punt de romanticisme. Ara la guerrilla, urbana o no, el terrorisme, es manifesta desposseït de cap virtut, que de fet no te. És la lluita amb tota la seva cruesa, a més a més la lluita de l’enemic desconegut contra gent indefensa, que pot atacar i fer mal quan, on, com i contra qui li sembli, o moltes vegades a l’atzar, el fer mal per fer mal, per crear terror entre els ciutadans indefensos. Davant d’aquesta nova manifestació del terror no hi ha res a fer, les mides que puguin prendre els Governs no serveixen per a res i solen ser fins i tot ridícules, com les dels aeroports; tot i que de fet si que serveixen, per retallar cada cop més la nostre llibertat com a ciutadans i tenir-nos mes vigilats i controlats. Els danys col·laterals de l’11-S ens afecten molt més del que ens pensem, a ran dels fets d’aquells dia a Nova York, la pérdua de drets i llibertats dels ciutadans s’ha accentuat, sense que totes aquestes mesures de control i presió serveixin per garantir-nos que no se’n produirà un altre. Hauría de ser obligatori llegir Huxley i Orwell, la gent entendria molt més bé el que ens està passant.

la mort tenia un preu: 500 euros

L’ajuntament d’Olot va tenir la brillant idea d’apagar els semàfors de la vila per la nit per estalviar-se  uns 500 euros al més. S’albirava que podria passar una desgracia amb una mesura tan estúpida e inùtil, i ha passat, una nena de vuit anys d’edat ha mort atropellada al matí d’aquest dilluns, segons han informat els Bombers de la Generalitat. El sinistre ha passat poc abans d’un quart d’onze del matí a l’alçada del número 68 de la carretera de la Canya de la capital de la Garrotxa.

Ara, l’ajuntanent ha decidit suspendre l’apagada nocturna de semàfors després de l’atropellament mortal d’aquesta nena. L’Ajuntament relaciona l’anul·lació de la mesura amb aquest accident, que ha passat a ple dia i en un lloc sense semàfors, i amb les crítiques que havien rebut. No te res a veure, però l’ajuntament ha reflexionat i veient-se-la venir ha anulat la mesura. Si no hi hagués hagut aquest accident mortal no haurien fet marxa enrera i possiblement parlariem d’una altra víctima. Encara que tard, ben vinguda sia la rectificació. La mort tenia un preu: 500 euros que deuen malbaratar en vint mil coses cada dia.

negociar o no negociar amb ETA

El Pp ha inclòs en el programa electoral amb el qual es presentarà a les pròximes eleccions generals el compromís de no negociar amb ETA “ni per la pressió de la violència ni per l’anunci del seu cessament”. El passat dia 27, en una compareixença pública després d’una trobada amb l’Associació de Víctimes del terrorisme, el mandatari popular ja s’havia compromès a no “cedir” davant ETA ni atorgar beneficis als presos de la banda. Del que es pot deduir que el programa electoral del Pp es una falsedad car negociaràn amb ETA, i ho saben, Neguen la major per pura propaganda pre electoral de la mateixa manera que el mentider de José Luis Rodriguez negava la crisi, fins i tot després de guanyar les eleccions. Mentiders compulsius com són uns i altres, neguen amb absolut cinisme el que convé malgrat ser conscients que acabaràn com és aquest el cas parlant, pactant, negociant i transigint amb ETA. Ja han negociat abans, ja han acostat i alliberat presoners (sota el govern de Jose Maria Aznar), i amb morts encara calents, però ara pre-electoralment s’obstinen estúpidament en negar la major. I encara voleu que vagi a votar? Perquè?. Ja n’estic fart de la farsa i de tota aquesta comedia, que no duu enlloc i a sobre ens oprimeix mental i onerosament. Mani qui mani, són els mateixos gossos amb diferents collars, però gossos al cap i a la fi.


afegitó: Recordatori per Mariano Rajoy

l’home llibre

Com gairebé cada diumenge al matí he anat a la plaça del Mercat de Sabadell, després de com gairebé cada diumenge haver esmorçat amb el meu pare des que em vaig casar, i que avui no s’havia assabentat del canvi d’hora i m’ha trucat a veure si baixava a esmorçar o qué. A la plaça del mercat hi ha gairebé cada diumenge els brocanters i entre ells avui m’he trobat amb l’home llibre, que m’ha recordat l’escena final de Farenheit 451º de Truffaut, el bosc dels homes llibre. 

Li he demanat permis per si li podia fer una foto, i m’ha dit que si sense fer cap pregunta, pregunta que jo esperava, per dir-li que a vegades, malgrat saber la resposta un espera i agrairïa la pregunta.

Detenció anòmala d’un rentacotxes

El 30 de juny és la data clau en el procés contra Óscar Sánchez, un tranquil i inofensiu rentacotxes segons els testimonis dels seus veïns de Montgat, o un perillós i sagaç narcotraficant segons la justícia italiana. Sánchez, català de 44 anys, va ser condemnat el maig a 14 anys de presó amb base a un més que dubtós peritatge de veu, i dijous que ve tornarà a la banqueta per respondre per una altra acusació similar. La carta que intentarà jugar la defensa serà un nou peritatge que portarà a terme, si el jutge ho permet, el ForensicLab de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA) de la Universitat Pompeu Fabra. La defensa tornarà a argumentar que Sánchez ha estat víctima d’una suplantació de personalitat.

En favor d’aquesta teoria juga el fet que l’ordre que va conduir a la seva detenció no incloïa ni la fotografia del sospitós ni les seves empremtes dactilars, com sol ser habitual. “L’apartat en què es consignen les característiques físiques del sospitós venia buit”, ha denunciat el seu advocat en el procés d’extradició, José María Gómez Rodríguez. Per procedir al seu arrest, doncs, la Guàrdia Civil només va disposar del nom i el número de DNI. Els carabinieri sostenen que al narco que investigaven el van interceptar dues vegades demanant-li el document d’identitat, i que va mostrar el que Sánchez tenia quan el van detenir a Montgat. Document que sembla demostrat li havia estat sostret, com el noi de Burgos que acumula 1.700 euros en multes sense tenir ni cotxe ni carnet de conduir, debut a que també li va ser robat el carnet d’identitat. I clar, com els carabinieri igual que la Guàrdia Civil són parelles de fet que van de dos en dos, un que sap llegir i un altre que sap escriure, i la Justicia italiana deu ser un catxondeo talment com l’espanyola, així li va a un a la que per pur atzar li sostreuen el DNI, que com l’Óscar pot acabar anant a parar a la presó per 14 anys sent totalment innocent. Llevat que sigui un alumne avantatjat de Keiser Söze,que coses més rares s’han vist.

No és Kaleborroka….Senyor Mas

L’actual okupa de la Generalitat, el relativament honorable Artur Más i Gavarró, parlava de kaleborroka per definir l’actuació dels violents el 15-J. Sap Sr. Mas aquests violents, aquests que practiquen kaleborroka segons vosté, són els mateixos que apareixen a les cel·lebracions del Barça a Canaletes, a la festa Major de Gràcia o on hi hagi moviment de masses I parlava també de traspassar línies vermelles. Potser no sap el Sr. Artur Más, que les línies vermelles es fan servir al hoquei sobre gel i en alguna pel·lícula del Sr. Malick. Però si el Sr. Mas es refereix a línia vermella en el sentit que se li dona coloquialment, ell n’ha traspassat unes quantes i el seu conseller d’Exteriors de la Plaça de Catalunya també. Voldria recordar-li al Sr. Mas que almenys en dues ocasions va menystenir i faltar al respecte greument al bastant honorable President de la Generalitat José Montilla i abans (i aixó si que no l’hi ho perdono) al Molt honorable President de la Generalitat  Pasqual Maragall, de qui per cert el seu partit durant anys va fer correr la brama que era alcohòlic, que aixó si que és traspassar una gruixuda línia vermella, fins i tot encara que fos cert. Però aixó no ho veu ni ho sap veure ni o recorda o vol recordar el relativament honorable Artur Mas, potser perqué no ha entès res del moviment del 15-M i d’altres questions en general del seu àmbit com a encarregat de la gestoria, i se sol dir d’algú que no enten res, que és un idiota, relativament honorable, aixó sí.

és una revolta…. estùpids!

Les concentracions d’indignats a les portes del parc de la Ciutadella per impedir l’entrada dels diputats catalans al Parlament, on a partir de les 10.00 hores havia de començar el ple de debat dels pressupostos de la Generalitat, han obligat el president, Artur Mas, i la presidenta de la Cambra catalana, Núria de Gispert, a arribar al recinte en helicòpter. I no han estat els únics. Tots els membres del Govern viatjaven en comitiva per l’avinguda Meridiana però manifestants els han barrat el pas, raó per la qual s’han buscat mitjans de transport alternatiu. Cinc helicòpters han traslladat fins a les portes de la Cambra catalana consellers i portaveus parlamentaris. Entre ells, la vicepresidenta, Joana Ortega, els consellers Andreu Mas-Colell, Boi Ruiz, Ferran Mascarell, Josep Maria Pelegrí, i el cap del grup parlamentari del PSC, Joaquim Nadal. En el sisè i últim helicòpter hi viatjava el titular d’Interior, Felip Puig. La resta de diputats han anat arribant en cotxes oficials i en furgons policials per l’accés del carrer Wellington, fortament custodiat per la policia.

I continúen els nostres representants polítics sense entendre res. Estàn davant del que podria ser una revolta d’un calat que no sabem quina repercussió final pot tenir i no saben o no ho volen veure, i és que una revolta és una revolta i la gent ja ha acabat amb la seva dosi de paciència, per tant com tota revolta que es preuï no pot anar amb primmiraments i ser políticament correcte, al cap i a la fi prou que ha aguantat el personal i ara el més fàcil és criminalitzar el moviment que és cert s’ha descontrolat, però que té una base prou sólida per fer el que fa i més. D’ací el títol del comentari per si ses senyories no se n’han adonat de la magnitud dels fets passats presents i futurs. Potser s’haurien de fixar en la història recent d’Islàndia i començar a prendre nota per si de cas. I per altra banda haurien de fixar-s’hi també per veure com ha gestionat la revolta el poble