un fenòmen paranormal

El més de maig de l’any de 1968, es va produïr a Catalunya un extrany fenòmen paranormal del qual encara a dia d’avui la gent de certa edat en parla. A començaments del més de Maig, a Catalunya llevat de quatre franquistes, algun falangista, uns cuants capellans i monges, la mainada petita i la gent gran que els cuitava, la resta desaparegué de sobte de manera misteriosa. El país es quedà paralitzat. Fàbriques, despatxos, escoles, el camp, la pesca, funcionaris, tot el procès productiu s’aturà.
Que va succeír? – us preguntareu – que provoqués aquesta extranya desaparició de gairebé tres milions de persones dels tres sexes d’entre 18 i 50 anys durant aquest més en concret.
La resposta era a Nanterre, Lió o Paris, allí varen estar-hi tot el mes de maig els catalans progres i d’esquerres, els catalans que no eren progres i eren de dretes, i els qui no eren ni progres ni de dretes ni d’esquerres i que ni tan sols eren catalans però tambè participaven de la revolta. Tots volien ser part de la història. París es va omplir de quatribarrades i barretines, i la famosa frase “sota les llambordes hi ha la platja” és d’un català, i no un català qualsevol, No! un català de Baracaldo. Qui sinó sabia com es diuen els “adoquins” en català?. I aquest català ni més ni menys era un jovenet Josep Lluís Nuñez, encara sense Navarro, l’home que fa fer famosa la frase: “hemos puesto unos llambordins”.
Aquell maig tothom era a França de revolta. Tothom? No! Servidor de vostès era a Palma de Mallorca, a les bóvedes, sota la Catedral cumplint amb el Servei Militar. Algù s’havia de quedar per vigilar l’hortet.
Aquell maig del 68 no va arreglar res, o poca cosa. Que s’en pot esperar d’una revolta burgesa que és va acabar perqué venien les vacances d’estiu? i va fer molt de mal, els seus efectes perniciosos encara perduren en certa joventut com s’ha vist els últims dies.
Vaig anar finalment a París uns anys més tard, concretament a Disneyland Ressort París, que és el millor que en va sortir d’aquell maig del 68.
article refet i recuperat
Anuncis

el principi de Dilbert

El terme va ser encunyat per Scott Adams, creador de la tira còmica Dilbert. Adams va explicar el principi en un article del Wall Street Journal l’any 1996. Adams va ampliar llavors el seu estudi del principi de Dilbert en un llibre satíric edital el mateix any i amb el mateix títol, que és lectura obligatòria o recomanada en alguns cursos de gestió empresarial, de fet el llibre en part li varen fer empleats que explicaven els seus casos, alguns realment frikis a les empreses on treballaven. El principi de Dilbert és una variació del principi de Peter, que tracta sobre la pràctica de les organitzacions jeràrquiques d’usar els ascensos com a forma de recompensar als empleats que demostren ser competents en els seus llocs actuals, afirmant que, a causa de aquesta pràctica, un empleat competent acabarà sent ascendit a un lloc en el qual serà incompetent, i on romandrà. El principi de Dilbert, d’altra forma, indica que els empleats incompetents són ascendits intencionadament per a evitar que produeixin danys (com reduir la qualitat del producte, ofendre als clients, als empleats, etcètera). El Principi de Dilbert utilitza la idea que en determinades situacions, els llocs superiors d’una organització poden tenir molt poca rellevància en la producció actual i que la majoria del treball productiu i real en una companyia es fa per persones de la part baixa de l’escala de poder. És també possible veure ambdós principis simultàniament en una mateixa organització.
Una de les històries que s’expliquen en el llibre, és la d’una empresa que tenia una màquina ja acabada de dissenyar molt sofisticada, i com feia molt de temps hi treballaven i al departament de disseny s’havien produit canvis, ningú en tota l’Empresa sabia per a que servia la màquina en qüestió.
O una altra Empresa que tenia un departament de Màrqueting molt ben valorat per direcció per les seves campanyes, però l’Empresa que era de informàtica cada vegada venia menys i no sabien perquè. Finalment un consultor extern els hi va aclarir els seus dubtes: Els de màrqueting presentaven uns catàlegs publicitaris – la base de la seva venda – En aquests catàlegs es parlava de l’ordinador XZM324 (per exemple) explicant totes les seves prestacions i virtuts, però al final de la presentació s’avisava que en breu es llençaria al mercat un nou producte l’XZM325 molt més complert, ràpid i econòmic, hi és clar, la gent que es llegia el fulletó s’esperava a que sortís l’XZM325, que a la seva vegada el fulletó avisava que l’XZM326 que sortiria més endavant, encara tenia més prestacions, etc, etc.
O una altra, que en un interruptor que encés tenia un pilot en verd, i apagat estava en off o sia apagat, hi varen afegir un pilot d’un altre color (suposo vermell) perqué se sabés segur que estava apagat.
Com aquestes, a banda de les seves tires còmiques en trobareu moltes, val doncs la pena que us compreu el llibre, aixó sí no us l’endueu a la feina i de fer-ho, millor no us el vegi el vostre cap. No crec li fes massa gràcia.

Visca Catalunya lliure!… de sequera

Avui fa un any, aquest país estava en “emergència nacional”. Li ho va comunicar personalment el Conseller Baltasar a en Josep Cuní i de rebot a la resta de la ciutadanía. Els pantans d’en Paco i posteriors estaven al 21% de la seva capacitat d’emmagatzement d’aigua i tot el país estava immers en el transsumpte de l’assumpte de la manca d’aigua, a punt de perdre’s enmig del “mecanisme d’estalvi per aixeta”, els transvasaments, eufemísticament batejats per l’esmenta’t Conseller com a “captacions puntuals d’aigua”, o el mateix concepte eufemístic però menys aplicat a la roïna del riu Rhône.
Però ves per on i mira que tal, el que fa un any era una emergència nacional, un drama, dotze mesos després s’ha capgirat. Segons diu en Miquel Bernis a dia d’avui les reserves dels pantans d’en Paco i posteriors estan al 87% en el seu conjunt. Suposo que tant la sequera de l’any passat com l’abundor d’aigua d’enguany deuen ser degudes al canvi climàtic, i ja em veig a venir que aviat acabarem dient “Piove porco canvi climàtic, non piove, porco canvi climàtic” i ens quedarem tan amples.
A casa, encara estem en restriccions d’aigua. Tenim instal·lat (fa anys) el mecanisme d’estalvi per aixeta, varem comprar la bola màgica per la rentadora, tenim les boles que donava el Periódico per la assecadora i quan anem a fer aigües menors, l’un pregunta a l’altri si hi ha d’anar per aprofitar-ho, de tal manera que el primer no tira de la cadena a l’espera del segon, llevat que el primer vagi a arrugar la cara que després per qüestions higiènic olfactives, si tira de l’esmentada cadena. Fa anys hem canviat la dutxa per el bany i quan ens ensabonem parem l’aixeta. Podríem dutxar-nos junts com antuvi per estalviar encara més, però no tenim ja edat i encara podríem prendre mal.
Un d’aquests dies haurem de reunir-nos en comissió paritària la Nuri i hom per veure si a casa aixequem el decret de sequera intern que ens varem imposar atenent als precs i súpliques del Conseller Baltasar. No ve d’un dia, així ja anem bé, som curosos amb aquest bé tant preuat com és l’aigua de boca i de passada fem país. Visca Catalunya lliure!…… de sequera.
afegitó: No deixa de sorprendre que un Conseller agnòstic que es va encomanar a un tros de fusta ennegrida pel pas del temps com a solució al problema, encara continui al seu càrrec. En un país mitjanament civilitzat l’haurien cessat fulminantment.

“La Torna” i l’ànec d’en Dalí

Antigament, després de la guerra i durant uns quants anys, el pa tenia el preu taxat i és venia a pes. (El pa és aquella cosa comestible que abans la gent anava a comprar cada dia al forner). Doncs bé, el pa en vendre’s a pes, el que li mancava a la bàscula, el forner ho compensava amb un crostó, un tros de coca, un bastonet o un llonguet fins arribar al pes exacte, i d’aixó se’n deia “La Torna”. Ara com que el pa ja no es ven a pes llevat dels especials i es va a comprar a qualsevol lloc menys al forner, aixó ja s’ha perdut fa temps.
La Torna, és també una obra teatral de Joglars, que agafant l’exemple de la torna del pa fa un paralelisme en l’execució del ciutadà Polonès Georg Michael Welzel, executat juntament amb en Salvador Puig Antich sense a penes probes i per tapar una mica l’execució de l’anarquista català.
I la Torna és tambe
ICV (Iniciativa per Catalunya Verds), dins el Govern D’entesa (poca) Tripartit (partit en tres) o Tristpartit com deia l’Artur Mas (tristoi si ho és, no són pas els seus Consellers precisament la “alegría de la huerta”), I és clar, aquesta “torna” collonera, la baula que a precari aguanta aquest Tripartit, té un problema que és diu Joan Saura i la seva nefasta actuació davant de la Conselleria d’Interior, així com les col·laboracions estelars especials del Srs. Baltasar i Pérez Moya. Però a l’hora de demanar responsabilitats sobres els fets de la setmana passada referents a la actuació dels mossos dels que se n’ha parlat llargament (de fet fa una setmana que no parlem de res més, i a veure que passa avui) l’oposició ha demanat reiteradament el cap del Sr. Saura, cap que el President Montilla no els hi donarà, i no és pas per falta de ganes, simplement…no pot, i aixó ho saben tots.
Quina ha estat la solució?: La de manual, tallar-li el coll al sr. Olmos fet que no acaba de acontentar a la oposició que rondinarà però ho acabarà acceptant, i al senyor Olmos li passarà com a l’ànec que li duien a Dalí segons explicava la Senyora Rius de moral distreta, que després de tallar-li el coll, el Diví l’acabava d’arreglar per la banda contraria a la del davant. . . . . . . . . . . . . . . . Que hi farem! riscos del món de la política.

Que pot fer un país esquizofrènic quan no funciona res, i menys la Gestoría?

Sembla que tenim un greu problema, i és que aquest país petit nostre és un petit desastre en general. Aniré passant llista encara que sigui una mica per sobre per que us en feu una idea. País desagraït dins dels desagraïts ara se’n parla i bé d’en Ricard Salvat, condemnat gairebé a l’ostracisme durant anys i se’n parla bé perquè ha traspassat. En Francesc Zanuy ha descobert la sopa d’all, els sindicats no defensen als treballadors – diu avui a l’Avui -, i té raó, de fet els sindicats són una rèmora inútil i onerosa que a sobre cobra de l’erari (públic, i és clar). De manera inexplicable s’han esgotat les entrades per veure U2. Per qui no ho sàpiga U2 es un grup que fa trenta anys va treure un disc interessant i ja no ha fet res més de bo, llevat de repetir-se lamentablement i el seu líder fer-se el fatxenda amb mandataris mentre té els seus diners en un paradís fiscal.
A tot aixó el Sr. Pochettino va pujar ahir a peu des de Monistrol a Montserrat, a peu amb el seu ajudant, i l’únic monjo “perico” que es veu hi ha al Monestir li va dir que la Moreneta poc hi podia fer si no feien ells gols. Faig un punt i a part per fer una consideració: Un entrenador d’elit que ha fet el que el sr. Pochettino es veu ha fet, ha de ser cessat immediatament, o és un farsant o un il·luminat i cap de les dues derivacions psicològiques de la seva personalitat li permeten desenvolupar la seva tasca, que així li va a l’equip. Carod Rovira ha convençut a Sor Caram una monja argentina a l’Independentisme, i ara resulta que a banda de l’InunCAT, NeuCAT, AiguaCAT, GiliCAT o SauraCAT, tenim el CATmasutra.
Hi ha més detalls quotidians genuïnament d’aquí, però cap d’ells és realment un problema, perquè el problema que realment tenim enguany a casa nostra, que ha fet que durant una setmana no es parli de crisi, ni gairebé de finançament, és el que parlava ahir dels Mossos d’Esquadra i el Conseller Saura, i aixó si que és un problema. Un problema? Buenuuuu! un problemón o un problemàs. Els de Freixenet han triat a una senyoreta amb cara de porqueta sebosa per fer el seu anunci d’aquella cosa que ara en diuen CAVA, i a sobre Brut, abans nomenat Xampany semi-sec.
Sembla mentida amb el que està començant a caure i el que ens ve al damunt cada dia que passa, perdem el temps discutint si són garses o perdius en aquesta disquisició d’esquizofrènia tan nostrada de buscar sempre tres peus al gat a tot el que sigui nostre. Potser seria bo de començar a dir-li al Sr. Montilla que posés el que s’ha de posar damunt la taula i ho fes ja, que no podem perdre més temps mentre els de Madrid s’aclareixen amb els números dels pistrincs o xavalla que ens pensen donar. Més no ho farà, volíem una gestoria que administres amb prudència i discreció el país i ja la tenim, però no comptàvem que poc hi hauria per administrar i si molt per buscar solucions imaginatives en temps de crisi, i aquí la Gestoria ja no hi arriba. I el més trist es que els veïns estan igual o pitjor que nosaltres, i ni tan sols servirien de res unes eleccions anticipades a veure si noves forces eren capaces d’agafar el timó d’ambdós països, generar il·lusió i aportar unes quantes idees fresques imaginatives.
Però aixó tampoc és possible, a l’altra banda tan d’aquí com Ebre enllà l’oposició (Rajoy, Mas) és un ermot envoltat de males herbes ineficients de mena i incapaços de fer gran cosa més que el pallasso i a sobre el pallasso beneit. Haurem de començar a espavilar-nos pel nostre compte, ningú farà res per ajudar-nos a sortir d’aquest mal pas, i potser seria arribada l’hora d’organitzar-nos com a societat i començar a passar olímpicament del Porco Governo, tant si plou com si no plou. Aquí teniu una carta oberta molt interessant.

aforisme

  • Qui estigui considerat pels seus amics com algú «extraordinari», no ha de donar proves del contrari. Que eviti deixar traces i sobretot que no escrigui, si vol ser algun dia per a tots el que va ser només per a alguns. E.M.Cioràn.

efemèride

Jack Leon Ruby (Jacob Rubenstein 25 de març de 1911 – 3 de gener de 1967) Empresari nocturn i figura secundària del hampa nord-americà, conegut per assassinar el 24 de novembre de 1963 a l’únic sospitós en custòdia per l’assassinat del President John F. Kennedy: Lee Harvey Oswald. Els seus pares eren jueus polonesos però van emigrar a Estats Units a principos del segle XX. El seu pare, Joseph Rubenstein, un fuster, va ser un home violent que va tenir molts arrestos per assalts i golpizas. Jack va tenir una infància problemàtica ja l’edat d’onze anys va ser internat en una clínica psiquiàtrica (Institute of Juvenile Research). Posteriorment, la Cort Juvenil de Chicago va decidir que Jack no estava rebent el apropiat cura parental i el va enviar a una llar substitutiva. La seva mare va ser diagnosticada amb una neurosi depressiva severa sent internada al Elgin State Hospital. Va Canviar el seu nom a Jack Leon Ruby el desembre de 1947.