100 euros d’anar, tornar i retornar…

La situació que us vaig a explicar, que me la varen explicar a mi, és una paradoxa, en la que s’explica com dins aquesta piràmide que és la economia, es important no es trenqui cap baula de la cadena.
.
“Un ranvespre d’estiu, Joan Colom, comercial, 40 anys, solter i veí de Tarragona, arriba a Figueres, està cansat i ha decidit quedar-s’hi a dormir. Se’n va a un Hostal i li diu al propietari que pensa passar-hi la nit, però com abans vol anar a sopar, li deixa 100 euros de paga i senyal. Al cap d’una estona, el forner de la vila va a dur-li el pa pel sopar i el propietari li diu:
– Et dec el pastis i les pastes de l’altre dia. Oi?
– Sí, son cent euros.
I el propietari li paga, de manera que el forner se’n va de l’Hostal amb els cent euros que en Joan Colom, ha donat al propietari de l’hotel.
Surt el forner i abans de arribar a la fleca es troba al lampista.
Quan passaràs a canviar-me el motor de la càmera? Qualsevol dia d’aquests em farà figa i tindrem un problema.
– Demà haig de baixar a Girona i me’n cuitaré.
– Té, li diu el forner, 100 euros per si et fan falta.
I se’n van el lampista i el forner cadascú cap a casa seva.
Pel camí, el lampista es troba la dona del propietari de l’Hostal.
– Hola Maria? Ara que et veig, té, dona quest 100 euros al teu home, que l’altre dia me’ls va donar perquè li comprés una TDT i després em va dir que ja en tenia una que li havia portat no se qui.
En aquestes que a l’estona, es presenta en Joan Colom, el viatjant a l’Hostal.
Hola, bona nit, escolti’m que no em quedo a dormir, m’ha trucat un amic i ens n’anem a sopar i dormir a Girona, ah! per cert, que m’ha dit aquest amic que el bitllet de 100 euros que em va donar ahir i jo li he deixa’t a vostè de paga i senyal, és fals, que ha estat per error que me’l va donar, menys mal….
I així és com en tornar-li l’Hostaler el bitllet de 100 euros al comercial, resulta que amb un bitllet fals, cobra el forner, el lampista i l’hostaler i a més a més torna aquest bitllet al comercial que el tornarà al seu amic que el guardarà o no! perquè és fals.

Moralitat: perquè vagi bé l’economia és important no trencar la baula de la cadena.

 

Anuncis

es pot ser sobiranista i estar contra el Barça?

“L’actor Carles Canut assegura que “la identificació del Futbol Club Barcelona amb Catalunya és un fre per a les seleccions catalanes” . “«Més que un club» és una gran mentida; he preguntat a molts culers què vol dir i no em saben respondre”, A Carles Canut ningú no li pot negar el catalanisme militant: el 2008 va rebre un premi Max a Madrid i va fer el discurs tot en català. Però també és anti-Barça. Vegem per què”… continuar llegint.
Ha manifestat en Manel Trallero en més d’una ocasió que el nostre és un país esquizofrènic, bàsicament perquè segons ell, tots els països que parlen dues llengües ho són. Hom diria que aquí anem més enllà tot i que la malaltia de la que vull parlar (perquè és una malaltia) pot fer-se extensible a altres països, tot i que possiblement no amb la força en que s’ha desenvolupat aquí. Em vinc a referir a que en aquest cony de país, gairebé obligatòriament has d’estar sempre a favor o en contra de, del que sigui, a favor d’en Serrat i en contra de Llach; a favor d’en Ferràn Adrià o en contra d’en Santi Santamaria; a favor del Barça i per tant en contra de L’Espanyol o a l’inrevés en tots els casos i així aquesta disquisició esquizofrènica es pot aplicar a qualsevol àmbit de qualsevol activitat pública del país. O sia que a sobre de ser fastigosament caïnites estem malalts del a favor i en contra del que sigui, amb la desqualificació sistemàtica per davant de l’altri del qual hi estem en contra. I ens ho hauríem de fer mirar: A mi m’agrada Serrat i també Llach, m’agradaria sopar al Bulli i al Racó de Can Faves i segurament m’agradaria molt més el menjar del segon perquè en ser de poc i mal menjar la cuina d’en Santi Santamaria s’escauria més amb mi. Sóc culer però no m’agrada que els “pericos” se’n vagin a segona, tot i que s’ha de reconèixer que enguany han fet mèrits més que sobrats. I així podria continuar en qualsevol àmbit. A sobre, en aquest terreny no hi ha discussió possible, o si n’hi ha en el sentit que cadascú deixa anar els seus arguments i ni es molesta en escoltar o intentar raonar o rebatre els de l’altri. Altri, que fa exactament però a l’inrevés. Aquest discurs per a sords és aplicable a altres àmbits com el de la política. Per la oposició el Govern ho fa tot malament i exactament a l’inrevés quan els de la oposició són al Govern, amb la pèrdua de credibilitat i efectivitat del discurs d’uns i altres. I la cosa ve de vell i ja he dit abans que no és tan sols nostre, els a favor i en contra de toreros a España ha omplert pàgines i pàgines i discussions acalorades a dojo, així com en el món del flamenc, o de la literatura. I tot plegat ve donat perquè la gent no ha après a escoltar primer i a raonar després, raonar sense cridar ni desqualificar, argumentant els perquès d’una determinada actitud vers qualsevol qüestió. Però aixó porta molta feina i exigeix un evident esforç intel·ectual que pocs estan disposats a fer, i així anem, discutint, cridant, desqualificant sense arreglar res. Un país que discuteix i no argumenta, ni raona ni avença i es perd en mig de les seves petites foteses i victòries pírriques de penalty injust a l’últim minut. El Sr. Canut manifesta que és independentista i anti Barça, vol dir doncs que el Sr. Canut confón el cul amb les témpores i com es sol dir col·loquialment: pixa fora de test. Potser perquè és perico.
La postil·la final, és una mica la mostra del que he argumentat abans. Si és que ho duem a la sang, i consti que en Rafecas argumenta i bé el seu discurs si us llegiu l’entrevista, però es excessivament radical, part del seu tarannà sovint massa intransigent. Clar! Perico i d’ERC… casum dena i vatua l’olla!

treure’s el jou

Dona la sensació que Mariano Rajoy ha decidit desfer-se definitivament del jou que li representava l‘Aznarisme i la seva cohort neocòn i ha emprès una lluita per imposar les seves idees al Pp per aconseguir donar una imatge mes de centre i liberal, allunyant-se d’aquest sobrepès feixuc i ranci que és conscient no li permetrà guanyar la següent comtessa electoral per més errors que cometi el Psoe. Ha estat un canvi lent i mesurat però irreversible – sembla – ahir mateix a “tengo una pregunta para usted” va passar la prova amb nota (6,5 li donava la gent). Deu haver encertat en la seva decisió per la manera com l’ataquen els ideòlegs de l’Aznarisme, Federico Jimenez Losantos i Pedro J Ramirez per sobre de tots, i hauria de preocupar als del Psoe, car de sortir-se’n, d’imposar les seves idees i manera de fer, té molts números per assolir els vots que necessita en la propera comtessa, guanyar-la i governar. Comtessa que pot ser abans no pertoqui segons com vagin les coses, donada la situació de crisi actual i com es pot encara complicar. La gent comença a estar farta dels tripijocs d’en Zapatero. només que molts, o no voten o no els acaba de fer el pes el Pp com a opció d’alternança de Govern, instal·lats encara en la negativa imatge de l’Aznarisme.
En la seva intervenció televisiva d’ahir es nota una vegada més, aquesta voluntat de canvi d’estil, sense negar-ho tot del Govern actual, reconeixent els fets de l’11M en el sentit de la no autoria d’ETA o no eludint les responsabilitats de Federico Trillo en l’accident del YAK 42, tot i que fent-ne una defensa massa corporativista. El nomenament de Soraya Saenz de Santamaria com a portant-veu i la resta del seu nou equip. Amb Zaplana col·locat, Acebes desaparegut i col·locat també, la nova solució política al Govern d’Euskadi, el triomf a les eleccions gallegues, així com els moviments que s’han produit al Pp de Catalunya, tot apunta cap aquest canvi de maneres.
De fet, Mariano Rajoy no fa res més que el que se li estava demanant des de molts sectors, que el Pp fos una dreta civilitzada, homologable a la majoria de partits europeus (Itàlia a banda) El temps dirà, primer si se’n surt, sempre mirant de cual d’ull la “ínclita”Esperanza Aguirre amb un i amb l’altre Ruiz Gallardon. De fet gran part de la feina li està fent el propi Govern amb la seva ineficiència a l’hora de gestionar la crisi, crisi que per cert, fa quatre dies el Sr. ZP i el seu ministre liró negaven aferrissadament.
Mentre, l’ombra del retorn d’Aznar segueix com una possibilitat que no caldria descartar del tot, Déu no ho vulgui…

Saura, qual Dalila

Fa ja uns quants anys, al Parlament Britànic varen interpel·lar na Margaret Tatcher (que no era ni és pas sant de la meva devoció) demanant-li explicacions sobre una acció violenta amb el resultat de un o dos morts, que les S.A.S. havien fet a Gibraltar en contra d’uns militants de l‘Ira. La resposta de Margaret Tatcher fou concloent: el Govern de Sa Majestat Britànica no te serveis secrets i si en te no ho sap, puig són secrets, i aquí es va acabar l’assumpte.
Aixó tan obvi hauria de saber-ho el Conseller Saura que avui qual Dalila servirà als filisteus el cap de Samsó Olmos per tapar boques. Saura, com a responsable màxim d’Interior no podia dir que estava sorprès per la violència de la represió i que prendria mesures. La seva obligació era recolzar als mossos i al seu cap, i l’ùnic que ha estat capáç de fer ha estat precisament servir aquest cap del Sr. Olmos a l’oposició per salval el seu cul. Bastant miserable la seva actuació.