LA LLISTA DE PRESSUMPTES OCCISSOS

Vaig fer el Servei Militar a Palma de Mallorca l’any 68, el campament al CIR 14 i després em varen destinar a les bòvedes (ara ocupades per un llac) sota la Catedral de Palma. La destinació la tenia a la ”Subinspección Militar de Baleares’. La feina a les oficines militars era poca i avorrida, de fet, la ùnica feina que hi havia al departament era confeccionar les llistes del soldats que anaven i tornaven de permis, i augmentava quan hi havia canvi de reemplaç. Ara bé, per fer aquesta enorme tasca hi havia un Comandant, un Tinent, un capità, un sergent primer, un sergent, el “cabo primeru” i servidor que era “cabo” a seques. En llicenciar-se  el cabo primeru em va tocar se-ho a mi, malgrat  no saber contestar a l’examen que s’havia de passar, el nom del descobridor d’Amèrica o el nom de les tres Carabel·les amb les que va anar per allí. O sia que em varen fer cabo primeru perquè tocaba, i a partir d’aquí ja no feia res. Bé, em passava els matins a la Gestoria del ‘capitàn habilitado’ fent  ‘segurus socials’ per les empreses que ell portava.
Els militars que hi havia en aquella oficina eren tots ‘xusquerus’ i ascendíen de grau, a mesura que es morien els que tenien al davant de la llista. Cada més, entre ginebra i ginebra i alguna faria o caliquenyo, els arribaven les llistes i contemplaven així si ja havia traspassat algún dels qui tenien pel davant, fins el punt que sabien del seu estat físic i feien apostes a veure quan traspassaria tal o qual dels capdavanters. De mèrit doncs, a l’hora de l’ascens, només el de viure i esperar que anessin passant a millor vida o es retiressin els qui tenien al davant. 
He pensant en aquesta història de la puta mili, relacionant-la amb en Mariano Rajoy, que espera a ascendre a President del Goverm a que es retirin o traspassin encara que sigui políticament els seus rivals del  PSoE. Poc mèrit doncs atessora qui arribarà a President del Govern, pels demèrits dels altres i no mèrits pròpis.

L’AGULLA DAURADA

Fa vint anys era a Salamanca el dia de la fira del llibre. Recordo que era divendres al migdia i que la celebraven a la plaça Major, que si ja és bonica de per si, en un dia solejat i ple de paradetes plenes de llibres feia molt de goig. Vaguejava per les parades sense cap idea concreta quan una novel·la em va cridar l’atenció “La aguja dorada”, la vaig agafar i em vaig adonar que era de na Montserrat Roig. La  vaig comprar i com a la tarda fins a última hora no tenia res a fer, després de dinar vaig anar fins a Zamora i allí vaig començar a llegir-la. La vaig acabar quan la llum començava a dificultar-me la lectura, emocionat i profundament impressionat. La història de la relació de Montserrat Roig amb San Petesburg es molt intensa, tot i que no era aquest el sentit inicial de la seva estada, atès l’havia convidat l’associació d’escriptors russos per que parles del nens i el setge de Leningrad durant la segona guerra mundial, però ella es va deixar absorbir per la ciutat, per la seva història, per Phuskin i li va sortir una novel·la molt autèntica. No he estat mai a Sant Petesburg però no desespero, tard o d’hora hi aniré. Haig d’anar-hi, ho sé.
Enguany farà 20 anys de la seva mort i em consta que s’està preparant un homenatge a la xarxa el dia 10. Com na Júlia sóc reaci a aquests homenatges – perquè toca -, llevat que es tracti de l’Ovidi que se’ls mereix tots i més. Jo estava enamorat platónicament de Montserrat Roig, vaig parlar amb ella dues vegades per telèfon, amb motiu de la meva participació a Vosté Jutja, la primera curta, i llarga i molt emotiva i personal la segona. No va venir al programa atès havia de fer un creuer per la Mediterrània amb sa germana, però vaig parlar amb ella, i per a mi era important, molt important. Després se’n va anar i mai més podrem continuar una conversa que varem deixar penjada en l’última xerrada telefónica. 

El Consell de Ministres va aprovar vel passat tretze de maig l’avantprojecte de llei de Cures Pal·liatives i Mort Digna, una norma que pretén aclarir els drets dels pacients en situació terminal i les obligacions del personal sanitari que els atén. La llei consagra els drets a renunciar a un tractament mèdic i l’ús de sedacions terminals i tot a costa d’escurçar l’agonia i accelerar la mort. El text també reconeix el dret del pacient a que, en l’etapa final de la seva vida, es preservi la seva intimitat i la de la seva família, i que estigui acompanyat ja que se li permeti rebre l’auxili espiritual que sol·liciti d’acord amb les seves creences. La llei estableix que, almenys en la fase d’agonia, el malalt podrà passar-la en una habitació individual.
Aquest avantprofecte està pendent de ser refendat pel Parlament i ja no es farà en aquesta legislatura, pel que no queda clar que el proper Govern, pressumiblement del Pp l’acabi aprovant. De fet. no acabo d’entendre fins a quin punt una persona necessita del permis de l’Estat per decidir el seu dret a una mort digna. Ja que no ha estat consultada en el moment de ser duta aquí, crec que té tot el dret personal a decidir quan anar-se’n, tan si està malalt com si no, car en molts dels casos malviure per morir es pot considerar un acte indigne, i tenint en compte que l’infractor, qui ha comes el primer greuge no ha estat pas la persona, i com que no està clar a qui s’ha d’exigir aquesta responsabilitat (els pares són uns mers executors d’un procés biològic) no entenc la intromissió de l’Estat o l’Esglesia – en el cas dels catòlics – en un acte que entenc personal i intransferible.

s’han perdut les formes

Sovint es parla del perill de la tasca dels periodistes en dur a terme la seva feina en llocs on hi han conflictes latents o reals, i sovint també en cau mes d’un en la comtessa de l’oblit, de la mort de segona, i és que fins i tot en aquest aspecte s’han perdut les formes i malauradament la mort d’un periodista en acte de servei ja no és ni tan sols noticia, llevat que sigui del propi pais.

En temps de les guerres convencionals, periodistes, sanitaris, creu roja, hospitals, eren grups que fins i tot en plena comtessa eren respectats. Dins del desastre es mantenía un minim de decòrum o de respecte, respecte que es va començar a perdre fa ja temps, de fet, en acabar aquest tipus de guerres convencionals que, malgrat la crueltat tenien encara un punt de romanticisme. Ara la guerrilla, urbana o no, el terrorisme, es manifesta desposseït de cap virtut, que de fet no te. És la lluita amb tota la seva cruesa, a més a més la lluita de l’enemic desconegut contra gent indefensa, que pot atacar i fer mal quan, on, com i contra qui li sembli, o moltes vegades a l’atzar, el fer mal per fer mal, per crear terror entre els ciutadans indefensos. Davant d’aquesta nova manifestació del terror no hi ha res a fer, les mides que puguin prendre els Governs no serveixen per a res i solen ser fins i tot ridícules, com les dels aeroports; tot i que de fet si que serveixen, per retallar cada cop més la nostre llibertat com a ciutadans i tenir-nos mes vigilats i controlats. Els danys col·laterals de l’11-S ens afecten molt més del que ens pensem, a ran dels fets d’aquells dia a Nova York, la pérdua de drets i llibertats dels ciutadans s’ha accentuat, sense que totes aquestes mesures de control i presió serveixin per garantir-nos que no se’n produirà un altre. Hauría de ser obligatori llegir Huxley i Orwell, la gent entendria molt més bé el que ens està passant.