SOBRE L’ART I L’ARTISTA

5713504112_46fb9637b3
En les nacions, com en els individus, si la passió per la creació no va acompanyada de la facultat crítica i de la facultat estètica, es malbaratará sens dubte la seva força sense objecte, fracassant potser en l’esperit d’elecció artística, confonent el sentiment amb la forma o seguint falsos ideals.
 
L’únic que l’artista no pot veure és el que és obvi. L’únic que el públic pot veure és el que és obvi. El resultat és la crítica periodística.
 
L’opinió pública existeix només on hi ha idees.
 
Ernesto – quina és la diferència entre literatura i periodisme?
Gilberto – Oh! El periodisme és il·legible i la literatura no es llegeix. Això és tot.
 
Res seria més fàcil que classificar al crític corrent entre els delinqüents comuns.
 
Oscar Wilde

AIXÒ SI QUE ÉS UNA DONA

 
El seu nom és Maria Rosa Avià, i ha parlat tan clar i tan català, que crec representa i diu el que molts pensem sobre el procès i aquesta entelequia rancia anti democràtica dita o nomenada Espanya, que com diu ella, no és de fiar i de la que n’hem de fugir esperitats quan més aviat millor, prescindint del que digui, pensi o faci el balneari decadent i condemnat a mort que és Europa. Sense ells no tinc clar on anirem, però amb aquests companys de viatge anem cami de pedregar. No és ja que ‘Espanya desprecie cuanto ignora’, que tambè, però és que inhabilita un jutge tres anys per no res, o mantè a la presó a un innocent com Arnaldo Otegi, i altres, o permet que en política hi hagi objectes mentalment inanimats com Alícia Sánchez Camarga i altres especimens de dubtosa legalitat democràtica, a banda de toca pilotes.
Nosaltres tenim els nostres propis corruptes, però són els nostres, alguns tan fatxenderos com Millet i Montull, però són els nostres ‘fills de puta’ com diria Rumsfeld, el que no tenim per què suportar és als seus…
No he estat capaç de trobar cap fotografia ni informació de la Maria Rosa Avià, de fet no em cal, puc imaginar-la,  i…. m’emociono. Ella si que és una dona.
“Especialment colpidora ha estat la seva intervenció acuradíssima en les formes, serena en l’exposició i contundent en el contingut,  Maria Rosa Avià, una dona amb més de 80 anys, que ha exposat la seva desconfiança en el procés per la capacitat de foc de l’Estat espanyol i pels desgraciats exemples històrics que han acompanyat els processos d’emancipació nacional de Catalunya. 
 
“Jo abans era agnòstica amb la possibilitat de la independència i ara sóc atea; pero hi ha tanta gent al voltant meu que creu en els miracles que tots plegats em fan patir com em fan patir les comptes d’un impossible que en temps de penúria resulten sagnants, I vostè ho sap i ho sabia”, ha exposat Avià. I ha continuat amb una advertència seriosa: “ A l’altra bàndol són molts més forts que nosaltres que som una minoria que tenen pocs escrúpols, li han demostrat i li demostraran, i si en vénen d’altres no seran massa diferents”. 
 
Així mateix ha posat en dubte, el suport internacional. “Europa tampoc ens acceptarà amb ells els hi és indiferent una nova Suïssa o una nova Bèlgica,  però en canvi endossar-los  tres Portugals junts no els hi fa cap gràcia… recordi el 1714… no cal comptar-hi, aquesta vegada no es molesten ni en enganyar-nos”, ha exclamat.
 
I ha continuat amb més esperança: “A les darreres jornades del Cercle, a Sitges el senyor Costas va obrir una certa escletxa amb el senyor Rajoy, vegi els comentaris dels diaris de l’endemà, però la rigidesa, la inacció i l’enrocament de tots ho va deixar en un no res”. “Recordi Tarradellas: en política es pot fer de tot llevat del ridícul… serà més dur ara d’empassar-nos una nova dictadura democràtica des de les institucions de Madrid?”, ha conclòs.”

콘돔 회사는 한국에서 간음을 비범죄화 자랍니다

aquí hi hauria d’anar una foto de C.O.N.D.O.N.S.
De la mateixa manera que de menuts deiem allò de pata, peta, pita, pota, pilota per no dir la paraula prohibida o lletja, que a tambè deletrejavem P.U.T.A. haurem d’anar molt en compte amb el que publiquem, més que res com ho diem. Aquesta noticia ve de Corea del, sud on han despenalitzat l’A.D.U.L.T.E.R.I., i automàticament a la borsa, allí on operen segons Sala i Martin uns psicòpates, les accions d’una empresa fabricant  de chubasqueiros do pitu, Unidus, han pujat un 15%. 
per que no us hagiu de molesar en traduïr el text del coreà al catalus us deixo l’enllaç de la noticia a N.A.C.I.Ó digital.cat. 

국가의 헌법 재판소가 혼외 관계를 비범죄화 후 회사 Unidus, 한국 콘돔의 주요 제조 업체 중 하나의 주식은 도착과 함께, 지금까지, 처벌, 서울 증권 거래소에 급등 감옥에서 12 세.

규칙은 7 ~ 9의 심사 위원에 의해 위헌으로 간주되고 폐지되었습니다. “법은 자신의 개인의 삶에 섹스와 자유에 대해 결정하는 사람들의 권리를 침해와 권력의 남용을 금지하는 헌법 원칙을 위반”며 서 기석, 법원의 심사 위원 중 하나 .

50,000 명 이상의 한국인은 현재까지 1985 간통 혐의로 기소되었다. 그러나 최근, 판사는 범죄자와 관대 한 : 892 피고의 2014 아무도 감옥을 입력하지.

kondom hoesaneun hang

PURITANS QUE NO PURINS

 
A voltes amb el tema que m’ocupa del 23 de març, he trobat aquest text de Wilde sobre l’art i l’artista que crec és molt aclaridor: 
 
“L’artista no és mai morbós, es limita a expresar-ho tot. Roman a banda del seu tema i amb els seus mitjans produeix els efectes artistics. Dir morbós a un artista per què tracta estats morbosos és una bestiesa, és tan ridícul com tractar de boig a Shakespeare per què va escriure el rei Lear.” 
 
I és que la censura de Blogger és preocupant, perquè han començat pel sexe, que, com a bons puritans (oficialment) és el que mes els preocupa, ah! i sexe gratuït, que si és pàgina de pagament ja no hi ha problema. Vindria a ser com els diaris de paper que critiquen la prostitució i després tenen pàgines senceres d’anuncis de senyoretes que fumen i en tracten de tu, o sia: ‘putes’, almenys els de 20 minutos varen eliminar aquest tipus d’anuncis de la seva ediciò en paper, però no se si ho ha fet algun altre mitjà. Espero que ABC i la Sinrazón no publiquin en els seus casts i puritans diaris aquest tipus de publicitat de bagasses, els de la COPE es podrien enfadar molt, o potser no tant ara que, gràcies a la cosa aquella amorfa dita o sosdita Ministre Wert, els nens de primara aprendràn a resar al Déu dels catòlics. 
 
“Puritans, no te res a veure amb els purins, però solen fer tambè molta pudor.” 
 
Ai! Que bona gent són els de la COPE, com cuiten de la nostra  ànima i el nostre esperit….., bé, això ho fan entre violaciò infantil i violaciò infantil que és el seu esport favorit, desprès de robar cases i hisendes més o menys legalment als difunts que no han testat o els han entabanat per que els hi deixessin a ells. I podria parlar del fosc i obscé negoci de la Mesquita de Còrdova, que algun dia pagaran car, i tantes i tantes obscenitats d’aquesta esglèsia corrupta i pervertida. Però això no molesta a ningú, sembla, ni hi ha cap mena de censura o prohibició, ni tan sols de moment, en el fet de denunciar-ho…. tot arribarà. La sinistra ombra de Rouco és allargada.

AIXÒ NO ÉS UNA DONA

 
Això és una dona, li cantaven els de CDC en sortir al balcó quan Jordi Pujol va guanyar les eleccions, i ella no deia res, nomès reia i saludava, i no per vergonya, no en té, com s’ha vist, i millor aixípr ella, perquè cada vegada que obre la boca, o insulta, menteix o repapieja, com s’ha vist últimament. 
No! té raó en el que diu: Catalunya no és mereix gentussa com una Ferrusola, ressentida, mentidera i mamabandurries, juntament amb el seu marit i el nen dels cotxes. 
Marta Ferrusola no és una dona, és una vella ressentida, de mirada torba que em remet més a la Espanya de Puerto Urraco, a aquella Espanya profunda, antiga, racuniosa i rancia que ella tan detesta, potser per què si veu reflectida. No! no és una dona Marta Ferrusola, ni una senyora, és una simple i vulgar lladregota trofaldinera i l’han enxampat.

EL DIA QUE MAI VA EXISTIR

Joseph Hanlon (l’autor de Who calls the shots i Peace without profit) havia anat a Pemba per un reportatge per a la BBC a Nteuane Samora Machel. El fill del cèlebre revolucionari mozambiqueny es trobava fent exercicis militars al nord; Graça, la seva mare, estava a Londres rebent un nou premi i encara no era l’esposa de Nelson Mandela.

L’endemà, Joe i la seva esposa Teresa varen programar una recorreguda per les illes i ens van convidar a Nadia i a mi perquè els acompanyéssim, no sé si per compromís o perquè els vam caure bé al sopar amb Nteuane. Sortim un divendres o un dissabte des Quizanga, en un vaixell de pescadors i arribem a Ibo gairebé al vespre.Recordo, com aquesta nit, que ens instal·lem en un casalot antic, propietat d’un amic de S.M. les habitacions sobraven i jo vaig imaginar que Nadia agafaria la que donava al mar. Perquè allí hi havien màscares i unes enormes pintures d’algun artista desconegut; i perquè Nadia evitava sempre quedar-se a la mateixa habitació que jo. Però després que vaig llançar la meva maleta sobre un dels llits de l’habitació del darrere, va aparèixer ella i va fer el mateix. Sense consultar si més no, va dir que anava a quedar-se aquí, amb mi, perquè l’espantaven les màscares que no poden parlar.

-Prometo que no diré ni “a” en tota la nit -vaig dir jo, fingint suficiència- i que no intentaré espiar-te nua.

-Més et val- va respondre, buscant-me els ulls. Vaig sentir a la meva boca aquests ulls, profundament blaus com els de la seva mare.

-¿Has fer el teu informe diari? – Vaig preguntar a l’estona, referint-me a les llargues cartes que li escrivia a Damián. Ella li detallava tots els paisatges que havia vist durant el dia, evitant (ho se) esmentar la meva desinteressada companyia. Potser gaudia més escrivint a Damián, mirant les coses per ell que per ella mateixa; perquè l’amor és un d’aquests pocs estats en què un és feliç però a més està obligat a reconèixer-ho. Crec que jo també l’estimava d’alguna manera.

-Avui No -va dir mentre obria el llit- No tinc llum i estic cansada. A més avui és un dia que mai va existir. Demà seguirà al que va ser ahir, ja que no sabem si va ser divendres o si va ser dissabte … No et molesta, no?

-És Clar que no -vaig dir sense haver-la comprès clarament-. Se’t nota cansada i una mica nerviosa. 

Després de dubtar un instant, va reconèixer: -Sí, és veritat. Fa massa temps que no sé res de Damián. Jo sé que ell també estarà preocupat.

-I Amb més raons -vaig agregar-. Jo que ell no t’hagués deixat venir sola.

-Però Si no estic sola! – Gairebé va cridar, incorporant-se de cop. No obstant això, com era el seu costum, poc després em va convidar a retirar-me perquè volia descansar.

Amb el sol encara il·luminant, vaig sortir amb un dels guàrdies a la recerca de sucre per al te i vaig aprofitar el moment per aconseguir la zuruma. El guàrdia va fingir no comprendre el meu portuguès però, poc després, em va prometre unes fulletes per al vespre.

Quan vam tornar a aquesta hora, els anglesos i Nadia estaven prenent el te al pati, amb prou feines enllumenats per una espelma. Joe i Teresa festejaven una història de Nadia. Va haver explicar alhora que un ministre de la dictadura uruguaiana va riure davant el ministre de la marina de Bolívia, perquè li vaig sentir traduir el que el bolivià li havia respost al seu col·lega:

– At what do you laugh? Do not you have a Ministry of Justice?

Al costat de la porta que donava al carrer vaig trobar l’ombra del guàrdia (crec que es deia Babà o Dadà, el que podia ser un nom brasiler o africà); somrient, em va dir que amb allò em sentiria molt bé i que si volia podia aconseguir-ne més. Després em va parlar de Pangane i d’altres illes més al sud; va confondre Amèrica amb la amèrica més pobra, va adular la claredat del meu portuguès i no va saber dir-me si era cinquena o sisena-feira.

Quan vaig tornar al pati (estava tan fosc que ni tan sols van notar els meus moviments) Joe em va parlar sobre un ball que hi hauria a l’illa. Em va suggerir que hi anéssim, Nadia i jo, pel que vaig endevinar volia quedar-se sol amb la seva dona aquella nit. Després em va sorprendre que Nadia acceptés anar-hi; perquè tot a l’Àfrica li molestava: l’olor dels quimoanes, els mosquits dels macondes, el masclisme dels macúas que imposava a les dones el transport de l’aigua diària. Jo li vaig recordar que encara més odiós era el masclisme del nostre orgullós món desenvolupat, que prohibia a una dona mirar una obra en construcció o caminar sola una nit d’estiu. D’aquell diàleg descobrir que sempre havia viscut cuidant d’algun tipus de vexació; i que darrere dels seus llavis nus i la seva mirada clara portava incorporat, des de molt jove, un vel tan hermètic com aquest altre visible que porten algunes dones musulmanes. O pitjor, perquè ni així podia estar un dia segura entre els nostres latin lovers. I que si hi havia una raça odiosa al món era, precisament, aquests representants del sexe superior. Quan a l’Índia, a Egipte o a Moçambic s’havia sentit tan amenaçada com a Montevideo o com a Chicago?

Reconec que, malgrat la repetida foscor d’aquesta nit, Nadia cridava l’atenció de qualsevol; més que de costum. Crec que s’havia arreglat amb cura; per impressionar, com en la festa del Buckingham Palace. El sol d’Àfrica no havia fet molt sobre la seva pell; perquè no era possible arrencar un altre color que no fos el rosat vergonyós de les seves galtes quan algú li elogiava la tranquil·litat dels seus ulls o el traç lleuger del seu perfil; i perquè li tenia tanta por a la intempèrie estrangera que mai sortia sense una quantitat excessiva d’escut solar o de repel·lent per a mosquits. N’hi havia prou amb que la calor li baixés una mica la pressió per imaginar-la insolada o malalta de malària, envoltada de dos mil quilòmetres de camins intransitables.

Esperàvem tambors i negres saltant al voltant d’una foguera i el que vam trobar va ser gairebé el mateix però amb música de Madona. Mentre hi va haver combustible per el prehistòric generador, els quimoanes i Nadia van ballar com animals.

Però la llum i la música no van arribar fins a mitjanit. Poc abans, es van extingir en un rugit gairebé africà. Fins que tot va quedar com en una cambra fosca. De poc van començar a distingir algunes coses, sobretot quan la lluna sortia darrere dels núvols: la mar, un enorme Cajueiro que limitava per dalt el pati, el mur de bambú, alguns rostres foscos i amb enormes rialles blanques, gairebé sempre de dones amb ganes de provar.

Vaig sortir al carrer i vaig seguir per la principal, que era com una avinguda ampla i sorrenca, limitada d’un costat i de l’altre per espessos arbres negres i ruïnes de dos pisos, gairebé totes abandonades. No vaig trobar a Nadia i ni la vaig buscar. Tenia jo que tenir cura d’ella? Crec que vaig sentir ràbia i alliberament al mateix temps. Vaig armar el “cigar de Mueda” i el vaig fumar mentre caminava cap a la plaça. Vaig entrar a la plaça i vaig recórrer totes les ombres i vaig verificar que tampoc hi havia ningú, com si la població tota preferís les palhotas a la selva als antics palaus portuguesos. Després vaig prendre per un dels carrers secundaris i vaig caminar fins a una altra ombra sobre la sorra. Tot d’una vaig advertir gent com fantasmes. Algunes persones envoltaven alguna cosa i murmuraven quimoane en silenci. Llavors em vaig acostar per veure que envoltaven Nadia, ajaguda a la sorra blanca i fosca mentre un home muntava sobre el seu sexe. Estic segur que ella em veia i veia als altres que la miraven. I estic gairebé segur que somreia o feia un gest que no era de dolor. L’home era un dels guàrdies de la casa, el mateix que ens havia acompanyat al ball i el mateix que ella va matar. Perquè va ser ella que el va matar amb una rostida i no jo, com em va voler fer creure a l’altre dia. Però això de res importa; perquè aquest dia va ser el dia que mai va existir i mai ningú ho sabrà. D’altra banda, el que m’havia venut el guàrdia no era zuruma sinó fulles d’una altra planta que ja no recordo el nom. També en això s’equivoca meva estimada Nadia.

Jorge Majfud – 1997

A PROPÒSIT DE LA NUESA

No la nuesa, el vestit és impúdic. Però passa que ja ens hi hem acostumat i, de més a més, el clima no permet res més – Joan Fuster.-
Ja poden dir missa que el número 1 dels aforismes és Joan Fuster, aquest sobretot m’hi ha fet pensar quan l’he rellegit aquest matí, i de sobte tot ho he vist clar, tanta obssessió contra la nuesa, que si és obscena, que si ofén, etc. I ai las! és el nostre estat natural; nus naixem i nus morim i emmig ens perdem en hipocresies variades com la mania de rebutjar la nuesa. I no entenc l’obssessió de l’Esglesia o de l’Ajuntament de BCN i uns quants puritans en aquest sentit, car de fet el nen Jesus anava nuet, nuet (almenys segons la Nadala), i en el moment de morir també o gairebé, almenys així el representen el idols pagans que ens el mostren arreu clavat a la creu, tot i que ometen que era en forma d’aspa.

I és que la nuesa pot arribar a ser molt bella. He buscat una foto antiga, és d’una noia que acavaba de filmar un espot publicitari en un camp de futbol i nua encara reia mentre li donaven una camisa per cobrir-se. Ho vaig titular al seu dia “la joie de vivre” i en aquest nu d’aquesta noia no hi se veure res d’obscé o lasciu, ans al contrari hi veig en ell un esclat de vida. Com afirma Fuster potser és cosa del clima, que no permet res més. Nus naixem, nus morim i emmig ens avorrim.



Aquest escrit l’he recuperat de l’any 2011, l’he recordat avui no sé ben bé perquè mentre estava aturat davant un semàfor, i m’ha dut a pensar en que els homínids, som l’ùnic animal de tota la naturalesa que necesita vestir-se, per protegir o engalanar el seu cos, lo qual possiblement vulgui dir que el nostre origen primigeni no és d’aquest planeta, car la naturalesa ha dotat a qualsevol dels altres animals de l’embolcall exterior adequat per tal que no necessitin cobrir el seu cos en qualsevulla condició climatològica. Pot semblar una ximplería, però no deixa de tenir la seva lògica. Reflexionem-hi.



Aquesta reflexió del 2011, recuperada el 2013 ve a tomb de la censura de Blogger sobre el nu. Potser els senyors de Blogger haurien de llegir Fuster. Crec han errat en el tret a l’hpora de prohibir, les obscenitats són a l’altra banda del sexe….., se’n solen dir religió o política.

BLOC PERSONAL