EL DIA QUE MAI VA EXISTIR

Joseph Hanlon (l’autor de Who calls the shots i Peace without profit) havia anat a Pemba per un reportatge per a la BBC a Nteuane Samora Machel. El fill del cèlebre revolucionari mozambiqueny es trobava fent exercicis militars al nord; Graça, la seva mare, estava a Londres rebent un nou premi i encara no era l’esposa de Nelson Mandela.

L’endemà, Joe i la seva esposa Teresa varen programar una recorreguda per les illes i ens van convidar a Nadia i a mi perquè els acompanyéssim, no sé si per compromís o perquè els vam caure bé al sopar amb Nteuane. Sortim un divendres o un dissabte des Quizanga, en un vaixell de pescadors i arribem a Ibo gairebé al vespre.Recordo, com aquesta nit, que ens instal·lem en un casalot antic, propietat d’un amic de S.M. les habitacions sobraven i jo vaig imaginar que Nadia agafaria la que donava al mar. Perquè allí hi havien màscares i unes enormes pintures d’algun artista desconegut; i perquè Nadia evitava sempre quedar-se a la mateixa habitació que jo. Però després que vaig llançar la meva maleta sobre un dels llits de l’habitació del darrere, va aparèixer ella i va fer el mateix. Sense consultar si més no, va dir que anava a quedar-se aquí, amb mi, perquè l’espantaven les màscares que no poden parlar.

-Prometo que no diré ni “a” en tota la nit -vaig dir jo, fingint suficiència- i que no intentaré espiar-te nua.

-Més et val- va respondre, buscant-me els ulls. Vaig sentir a la meva boca aquests ulls, profundament blaus com els de la seva mare.

-¿Has fer el teu informe diari? – Vaig preguntar a l’estona, referint-me a les llargues cartes que li escrivia a Damián. Ella li detallava tots els paisatges que havia vist durant el dia, evitant (ho se) esmentar la meva desinteressada companyia. Potser gaudia més escrivint a Damián, mirant les coses per ell que per ella mateixa; perquè l’amor és un d’aquests pocs estats en què un és feliç però a més està obligat a reconèixer-ho. Crec que jo també l’estimava d’alguna manera.

-Avui No -va dir mentre obria el llit- No tinc llum i estic cansada. A més avui és un dia que mai va existir. Demà seguirà al que va ser ahir, ja que no sabem si va ser divendres o si va ser dissabte … No et molesta, no?

-És Clar que no -vaig dir sense haver-la comprès clarament-. Se’t nota cansada i una mica nerviosa. 

Després de dubtar un instant, va reconèixer: -Sí, és veritat. Fa massa temps que no sé res de Damián. Jo sé que ell també estarà preocupat.

-I Amb més raons -vaig agregar-. Jo que ell no t’hagués deixat venir sola.

-Però Si no estic sola! – Gairebé va cridar, incorporant-se de cop. No obstant això, com era el seu costum, poc després em va convidar a retirar-me perquè volia descansar.

Amb el sol encara il·luminant, vaig sortir amb un dels guàrdies a la recerca de sucre per al te i vaig aprofitar el moment per aconseguir la zuruma. El guàrdia va fingir no comprendre el meu portuguès però, poc després, em va prometre unes fulletes per al vespre.

Quan vam tornar a aquesta hora, els anglesos i Nadia estaven prenent el te al pati, amb prou feines enllumenats per una espelma. Joe i Teresa festejaven una història de Nadia. Va haver explicar alhora que un ministre de la dictadura uruguaiana va riure davant el ministre de la marina de Bolívia, perquè li vaig sentir traduir el que el bolivià li havia respost al seu col·lega:

– At what do you laugh? Do not you have a Ministry of Justice?

Al costat de la porta que donava al carrer vaig trobar l’ombra del guàrdia (crec que es deia Babà o Dadà, el que podia ser un nom brasiler o africà); somrient, em va dir que amb allò em sentiria molt bé i que si volia podia aconseguir-ne més. Després em va parlar de Pangane i d’altres illes més al sud; va confondre Amèrica amb la amèrica més pobra, va adular la claredat del meu portuguès i no va saber dir-me si era cinquena o sisena-feira.

Quan vaig tornar al pati (estava tan fosc que ni tan sols van notar els meus moviments) Joe em va parlar sobre un ball que hi hauria a l’illa. Em va suggerir que hi anéssim, Nadia i jo, pel que vaig endevinar volia quedar-se sol amb la seva dona aquella nit. Després em va sorprendre que Nadia acceptés anar-hi; perquè tot a l’Àfrica li molestava: l’olor dels quimoanes, els mosquits dels macondes, el masclisme dels macúas que imposava a les dones el transport de l’aigua diària. Jo li vaig recordar que encara més odiós era el masclisme del nostre orgullós món desenvolupat, que prohibia a una dona mirar una obra en construcció o caminar sola una nit d’estiu. D’aquell diàleg descobrir que sempre havia viscut cuidant d’algun tipus de vexació; i que darrere dels seus llavis nus i la seva mirada clara portava incorporat, des de molt jove, un vel tan hermètic com aquest altre visible que porten algunes dones musulmanes. O pitjor, perquè ni així podia estar un dia segura entre els nostres latin lovers. I que si hi havia una raça odiosa al món era, precisament, aquests representants del sexe superior. Quan a l’Índia, a Egipte o a Moçambic s’havia sentit tan amenaçada com a Montevideo o com a Chicago?

Reconec que, malgrat la repetida foscor d’aquesta nit, Nadia cridava l’atenció de qualsevol; més que de costum. Crec que s’havia arreglat amb cura; per impressionar, com en la festa del Buckingham Palace. El sol d’Àfrica no havia fet molt sobre la seva pell; perquè no era possible arrencar un altre color que no fos el rosat vergonyós de les seves galtes quan algú li elogiava la tranquil·litat dels seus ulls o el traç lleuger del seu perfil; i perquè li tenia tanta por a la intempèrie estrangera que mai sortia sense una quantitat excessiva d’escut solar o de repel·lent per a mosquits. N’hi havia prou amb que la calor li baixés una mica la pressió per imaginar-la insolada o malalta de malària, envoltada de dos mil quilòmetres de camins intransitables.

Esperàvem tambors i negres saltant al voltant d’una foguera i el que vam trobar va ser gairebé el mateix però amb música de Madona. Mentre hi va haver combustible per el prehistòric generador, els quimoanes i Nadia van ballar com animals.

Però la llum i la música no van arribar fins a mitjanit. Poc abans, es van extingir en un rugit gairebé africà. Fins que tot va quedar com en una cambra fosca. De poc van començar a distingir algunes coses, sobretot quan la lluna sortia darrere dels núvols: la mar, un enorme Cajueiro que limitava per dalt el pati, el mur de bambú, alguns rostres foscos i amb enormes rialles blanques, gairebé sempre de dones amb ganes de provar.

Vaig sortir al carrer i vaig seguir per la principal, que era com una avinguda ampla i sorrenca, limitada d’un costat i de l’altre per espessos arbres negres i ruïnes de dos pisos, gairebé totes abandonades. No vaig trobar a Nadia i ni la vaig buscar. Tenia jo que tenir cura d’ella? Crec que vaig sentir ràbia i alliberament al mateix temps. Vaig armar el “cigar de Mueda” i el vaig fumar mentre caminava cap a la plaça. Vaig entrar a la plaça i vaig recórrer totes les ombres i vaig verificar que tampoc hi havia ningú, com si la població tota preferís les palhotas a la selva als antics palaus portuguesos. Després vaig prendre per un dels carrers secundaris i vaig caminar fins a una altra ombra sobre la sorra. Tot d’una vaig advertir gent com fantasmes. Algunes persones envoltaven alguna cosa i murmuraven quimoane en silenci. Llavors em vaig acostar per veure que envoltaven Nadia, ajaguda a la sorra blanca i fosca mentre un home muntava sobre el seu sexe. Estic segur que ella em veia i veia als altres que la miraven. I estic gairebé segur que somreia o feia un gest que no era de dolor. L’home era un dels guàrdies de la casa, el mateix que ens havia acompanyat al ball i el mateix que ella va matar. Perquè va ser ella que el va matar amb una rostida i no jo, com em va voler fer creure a l’altre dia. Però això de res importa; perquè aquest dia va ser el dia que mai va existir i mai ningú ho sabrà. D’altra banda, el que m’havia venut el guàrdia no era zuruma sinó fulles d’una altra planta que ja no recordo el nom. També en això s’equivoca meva estimada Nadia.

Jorge Majfud – 1997

Anuncis

A PROPÒSIT DE LA NUESA

No la nuesa, el vestit és impúdic. Però passa que ja ens hi hem acostumat i, de més a més, el clima no permet res més – Joan Fuster.-
Ja poden dir missa que el número 1 dels aforismes és Joan Fuster, aquest sobretot m’hi ha fet pensar quan l’he rellegit aquest matí, i de sobte tot ho he vist clar, tanta obssessió contra la nuesa, que si és obscena, que si ofén, etc. I ai las! és el nostre estat natural; nus naixem i nus morim i emmig ens perdem en hipocresies variades com la mania de rebutjar la nuesa. I no entenc l’obssessió de l’Esglesia o de l’Ajuntament de BCN i uns quants puritans en aquest sentit, car de fet el nen Jesus anava nuet, nuet (almenys segons la Nadala), i en el moment de morir també o gairebé, almenys així el representen el idols pagans que ens el mostren arreu clavat a la creu, tot i que ometen que era en forma d’aspa.

I és que la nuesa pot arribar a ser molt bella. He buscat una foto antiga, és d’una noia que acavaba de filmar un espot publicitari en un camp de futbol i nua encara reia mentre li donaven una camisa per cobrir-se. Ho vaig titular al seu dia “la joie de vivre” i en aquest nu d’aquesta noia no hi se veure res d’obscé o lasciu, ans al contrari hi veig en ell un esclat de vida. Com afirma Fuster potser és cosa del clima, que no permet res més. Nus naixem, nus morim i emmig ens avorrim.



Aquest escrit l’he recuperat de l’any 2011, l’he recordat avui no sé ben bé perquè mentre estava aturat davant un semàfor, i m’ha dut a pensar en que els homínids, som l’ùnic animal de tota la naturalesa que necesita vestir-se, per protegir o engalanar el seu cos, lo qual possiblement vulgui dir que el nostre origen primigeni no és d’aquest planeta, car la naturalesa ha dotat a qualsevol dels altres animals de l’embolcall exterior adequat per tal que no necessitin cobrir el seu cos en qualsevulla condició climatològica. Pot semblar una ximplería, però no deixa de tenir la seva lògica. Reflexionem-hi.



Aquesta reflexió del 2011, recuperada el 2013 ve a tomb de la censura de Blogger sobre el nu. Potser els senyors de Blogger haurien de llegir Fuster. Crec han errat en el tret a l’hpora de prohibir, les obscenitats són a l’altra banda del sexe….., se’n solen dir religió o política.

A PARTIR DEL 23 DE MARÇ, TISORADA

 

“Política sobre contenidos para adultos de Blogger

A partir del 23 de marzo de 2015, ya no podrás compartir públicamente en Blogger imágenes o vídeos sexualmente explícitos o que muestren representaciones gráficas de desnudos.
Nota: Seguiremos aceptando los desnudos si el contenido representa una ventaja notable para el público, como puede ocurrir en contextos artísticos, educativos, documentales o científicos.

Cambios que verás en tus blogs ya activos

Si tu blog no tiene ninguna imagen o vídeo sexualmente explícito ni con representaciones gráficas de desnudos, no notarás ningún cambio.
En cambio, si incluye imágenes o vídeos sexualmente explícitos o representaciones gráficas de desnudos, tu blog pasará a ser privado a partir del 23 de marzo de 2015. No se eliminará ninguno de tus contenidos pero, como serán privados, solo podrán verlos el propietario o los administradores del blog y la gente con la que haya compartido el blog su propietario.

Ajustes que puedes cambiar de tus blogs activos

Si creaste tu blog antes del 23 de marzo de 2015 e incluye contenidos que infringen nuestra nueva política, tienes varias opciones para cambiarlo antes de que entre en vigor esta política:
  • Retirar del blog todas las imágenes o vídeos sexualmente explícitos y las representaciones gráficas de desnudos.
  • Marcar tu blog como privado
Si prefieres desmantelar totalmente tu blog, puedes exportarlo como un archivo .xml o archivar sus textos e imágenes conGoogle Takeout.

Cómo afecta a los blogs nuevos

Con respecto a los blogs creados después del 23 de marzo de 2015, si incluyen contenidos sexualmente explícitos o representaciones gráficas de desnudos (véase nuestra política de contenidos), podríamos eliminarlos o tomar otras medidas.”
 
Aquest escrit del Sr. Blogger el trobareu a la part del damunt quan aneu a accedir al vostre bloc, l’he posat tal qual en castellà per no cambiar ni una coma. Els hi he contestat que no hi estic massa d’acord, que això és censura, i que sembla mentida que en ple segle XXI encara anem aixi en les coses del sexe, mentre impunement es poden penjar vídeos o fotos de gent cremada viva o per decapitacions a l’engrós o al por menor. Cert és tambè que estem a blogger teoricament de gratis i per tant s’han d’acatar les seves decisions en aspectes com aquest, o mudar-se d’habitacle virtual, tot i que imagino que la resta deuen anar del mateix reaccionari pal.
El que no em queda clar és, si he publicat algun vídeo o fotografia que ells puguin considerar inadequat (espero no considerin com a tal el de Rita Barberà que he publicat a Collonades), diuen que el blog pasarà a ser privat, llevat que retiri les imatges o videos no adequats, i és aqui on no sé si, privat vol dir qjue no ppor accedir-hi ningú,  nomès jo, o bé sortirà l’avis que surt en algun bloc avisant que hi ha contingut per adults. I m’ho pregunto més que res. per què amb la quantitat que publico jo, com sabré si és que n¡’hi ha algun, el vídeo que em converteix de públic en privat, al bloc i a mi.
Li he suggerit al Sr. Blogger, que, puix que saben i consideren que tenim determinats vídeos o fotos inadequats, que censurin aquestes i prou, al cap i a la fi, fan i desfan el que volen i quan volen.

LA LLISTA DE PRESSUMPTES OCCISSOS

Vaig fer el Servei Militar a Palma de Mallorca l’any 68, el campament al CIR 14 i després em varen destinar a les bòvedes (ara ocupades per un llac) sota la Catedral de Palma. La destinació la tenia a la ”Subinspección Militar de Baleares’. La feina a les oficines militars era poca i avorrida, de fet, la ùnica feina que hi havia al departament era confeccionar les llistes del soldats que anaven i tornaven de permis, i augmentava quan hi havia canvi de reemplaç. Ara bé, per fer aquesta enorme tasca hi havia un Comandant, un Tinent, un capità, un sergent primer, un sergent, el “cabo primeru” i servidor que era “cabo” a seques. En llicenciar-se  el cabo primeru em va tocar se-ho a mi, malgrat  no saber contestar a l’examen que s’havia de passar, el nom del descobridor d’Amèrica o el nom de les tres Carabel·les amb les que va anar per allí. O sia que em varen fer cabo primeru perquè tocaba, i a partir d’aquí ja no feia res. Bé, em passava els matins a la Gestoria del ‘capitàn habilitado’ fent  ‘segurus socials’ per les empreses que ell portava.
Els militars que hi havia en aquella oficina eren tots ‘xusquerus’ i ascendíen de grau, a mesura que es morien els que tenien al davant de la llista. Cada més, entre ginebra i ginebra i alguna faria o caliquenyo, els arribaven les llistes i contemplaven així si ja havia traspassat algún dels qui tenien pel davant, fins el punt que sabien del seu estat físic i feien apostes a veure quan traspassaria tal o qual dels capdavanters. De mèrit doncs, a l’hora de l’ascens, només el de viure i esperar que anessin passant a millor vida o es retiressin els qui tenien al davant. 
He pensant en aquesta història de la puta mili, relacionant-la amb en Mariano Rajoy, que espera a ascendre a President del Goverm a que es retirin o traspassin encara que sigui políticament els seus rivals del  PSoE. Poc mèrit doncs atessora qui arribarà a President del Govern, pels demèrits dels altres i no mèrits pròpis.

L’AGULLA DAURADA

Fa vint anys era a Salamanca el dia de la fira del llibre. Recordo que era divendres al migdia i que la celebraven a la plaça Major, que si ja és bonica de per si, en un dia solejat i ple de paradetes plenes de llibres feia molt de goig. Vaguejava per les parades sense cap idea concreta quan una novel·la em va cridar l’atenció “La aguja dorada”, la vaig agafar i em vaig adonar que era de na Montserrat Roig. La  vaig comprar i com a la tarda fins a última hora no tenia res a fer, després de dinar vaig anar fins a Zamora i allí vaig començar a llegir-la. La vaig acabar quan la llum començava a dificultar-me la lectura, emocionat i profundament impressionat. La història de la relació de Montserrat Roig amb San Petesburg es molt intensa, tot i que no era aquest el sentit inicial de la seva estada, atès l’havia convidat l’associació d’escriptors russos per que parles del nens i el setge de Leningrad durant la segona guerra mundial, però ella es va deixar absorbir per la ciutat, per la seva història, per Phuskin i li va sortir una novel·la molt autèntica. No he estat mai a Sant Petesburg però no desespero, tard o d’hora hi aniré. Haig d’anar-hi, ho sé.
Enguany farà 20 anys de la seva mort i em consta que s’està preparant un homenatge a la xarxa el dia 10. Com na Júlia sóc reaci a aquests homenatges – perquè toca -, llevat que es tracti de l’Ovidi que se’ls mereix tots i més. Jo estava enamorat platónicament de Montserrat Roig, vaig parlar amb ella dues vegades per telèfon, amb motiu de la meva participació a Vosté Jutja, la primera curta, i llarga i molt emotiva i personal la segona. No va venir al programa atès havia de fer un creuer per la Mediterrània amb sa germana, però vaig parlar amb ella, i per a mi era important, molt important. Després se’n va anar i mai més podrem continuar una conversa que varem deixar penjada en l’última xerrada telefónica. 

El Consell de Ministres va aprovar vel passat tretze de maig l’avantprojecte de llei de Cures Pal·liatives i Mort Digna, una norma que pretén aclarir els drets dels pacients en situació terminal i les obligacions del personal sanitari que els atén. La llei consagra els drets a renunciar a un tractament mèdic i l’ús de sedacions terminals i tot a costa d’escurçar l’agonia i accelerar la mort. El text també reconeix el dret del pacient a que, en l’etapa final de la seva vida, es preservi la seva intimitat i la de la seva família, i que estigui acompanyat ja que se li permeti rebre l’auxili espiritual que sol·liciti d’acord amb les seves creences. La llei estableix que, almenys en la fase d’agonia, el malalt podrà passar-la en una habitació individual.
Aquest avantprofecte està pendent de ser refendat pel Parlament i ja no es farà en aquesta legislatura, pel que no queda clar que el proper Govern, pressumiblement del Pp l’acabi aprovant. De fet. no acabo d’entendre fins a quin punt una persona necessita del permis de l’Estat per decidir el seu dret a una mort digna. Ja que no ha estat consultada en el moment de ser duta aquí, crec que té tot el dret personal a decidir quan anar-se’n, tan si està malalt com si no, car en molts dels casos malviure per morir es pot considerar un acte indigne, i tenint en compte que l’infractor, qui ha comes el primer greuge no ha estat pas la persona, i com que no està clar a qui s’ha d’exigir aquesta responsabilitat (els pares són uns mers executors d’un procés biològic) no entenc la intromissió de l’Estat o l’Esglesia – en el cas dels catòlics – en un acte que entenc personal i intransferible.

s’han perdut les formes

Sovint es parla del perill de la tasca dels periodistes en dur a terme la seva feina en llocs on hi han conflictes latents o reals, i sovint també en cau mes d’un en la comtessa de l’oblit, de la mort de segona, i és que fins i tot en aquest aspecte s’han perdut les formes i malauradament la mort d’un periodista en acte de servei ja no és ni tan sols noticia, llevat que sigui del propi pais.

En temps de les guerres convencionals, periodistes, sanitaris, creu roja, hospitals, eren grups que fins i tot en plena comtessa eren respectats. Dins del desastre es mantenía un minim de decòrum o de respecte, respecte que es va començar a perdre fa ja temps, de fet, en acabar aquest tipus de guerres convencionals que, malgrat la crueltat tenien encara un punt de romanticisme. Ara la guerrilla, urbana o no, el terrorisme, es manifesta desposseït de cap virtut, que de fet no te. És la lluita amb tota la seva cruesa, a més a més la lluita de l’enemic desconegut contra gent indefensa, que pot atacar i fer mal quan, on, com i contra qui li sembli, o moltes vegades a l’atzar, el fer mal per fer mal, per crear terror entre els ciutadans indefensos. Davant d’aquesta nova manifestació del terror no hi ha res a fer, les mides que puguin prendre els Governs no serveixen per a res i solen ser fins i tot ridícules, com les dels aeroports; tot i que de fet si que serveixen, per retallar cada cop més la nostre llibertat com a ciutadans i tenir-nos mes vigilats i controlats. Els danys col·laterals de l’11-S ens afecten molt més del que ens pensem, a ran dels fets d’aquells dia a Nova York, la pérdua de drets i llibertats dels ciutadans s’ha accentuat, sense que totes aquestes mesures de control i presió serveixin per garantir-nos que no se’n produirà un altre. Hauría de ser obligatori llegir Huxley i Orwell, la gent entendria molt més bé el que ens està passant.